Hola, amants de la IA! 👾

Fa anys vaig veure de prop un projecte que em va quedar gravat: una mena de robot d’atenció ciutadana pensat per posar a l’entrada dels ajuntaments.

Era entranyable. Una mica futurista. Una mica inquietant. Una mica com si Wall·E hagués aprovat unes oposicions.

Però jo no podia deixar de pensar una cosa: qui arriba físicament a un ajuntament normalment no busca una màquina. Busca algú que l’ajudi. Algú que li digui “vine, seu, mirem-ho”. Algú que entengui que darrere d’un tràmit sovint hi ha una preocupació, una urgència o una vida una mica desordenada.

Si el robot acaba portant-te igualment a la persona de la porta, potser no hem inventat el futur. Potser hem posat un intermediari car entre la ciutadania i el sentit comú.

Comencem.

🤖 La IA que es veu massa

Hi ha una temptació molt humana, i per tant molt perillosa: posar la tecnologia on es vegi.

• Un robot a l’entrada.

• Un chatbot a la web.

• Una icona simpàtica que diu “Hola, com et puc ajudar?”

• Una demo en una jornada amb llums blaves, gràfics en moviment i algú dient “transformació digital” amb veu de documental.

Tot això queda molt bé. Fa futur. Fa titular. Fa foto.

El problema és que la ciutadania no acostuma a necessitar futur. Necessita resoldre coses. Necessita saber si pot demanar una ajuda. On ha de presentar un document. Per què li reclamen una cosa que ja va entregar. Com pot empadronar la seva mare. Què vol dir exactament “esmena de requeriment”, aquesta expressió que sembla inventada per espantar criatures.

I llavors arriba el chatbot municipal, amb tota la seva bona voluntat digital:

1. “Hola! Soc l’assistent virtual. En què et puc ajudar?”

2. La persona pregunta.

3. El chatbot respon amb educació impecable.

4. Li envia un enllaç a un PDF de 37 pàgines.

5. Li recomana consultar les bases reguladores.

I acaba amb un gloriós:

“Per a més informació, truqui al 010.”

I així, estimats subscriptors, la intel·ligència artificial no ens destruirà. Ens derivarà.

Amb molta amabilitat i sense faltes d’ortografia, això sí.

🏛️ El problema no és el chatbot. És el laberint.

El problema de molts tràmits no és que faltin chatbots. És que sobren laberints.

Una IA amable no converteix un procediment absurd en un bon servei públic. Si el tràmit és confús, si la informació està dispersa, si la web sembla dissenyada durant una crisi de fe i si cada servei té la seva pròpia manera d’explicar les coses, el chatbot només farà de guia turístic del desastre.

Et portarà més ràpid al mateix mur, però amb emoticones.

Això no vol dir que la IA no tingui lloc a l’administració. Al contrari. Pot tenir-ne moltíssim. Però potser no on ens imaginem. La millor IA pública no és la que saluda a la porta, és la que treballa silenciosament al darrere.

La que ajuda a ordenar informació, la que resumeix expedients, la que detecta documents duplicats, la que tradueix burocratès a llenguatge humà, la que classifica sol·licituds, la que ajuda els treballadors públics a no perdre mitja vida buscant una dada en tres aplicacions diferents.

La IA no hauria de substituir el tracte humà. Hauria de rescatar-lo.

Perquè si una màquina treu feina repetitiva, potser la persona de l’entrada tindrà més temps per fer allò que una màquina encara fa força malament: escoltar, entendre el context i no respondre com si tot fos una FAQ.

💼 A l’empresa passa igual, però amb més dashboards

I no, això no és només cosa dels ajuntaments i l’administració pública en general. En el teòricament “eficient” món privat també passa. O pitjor, perque no només el robot porta corbata imaginària, es diu “AI-powered customer experience solution” i ve acompanyat d’un PowerPoint amb fletxes ascendents.

També allà es confon sovint la IA útil amb la IA visible:

• El chatbot per atendre clients.

• L’assistent intern que promet eliminar reunions.

• L’eina que “automatitzarà processos” però acaba creant-ne tres de nous.

• El bot que et resumeix un correu que ningú hauria d’haver escrit.

• El

I, per sobre de tot, la gran promesa: la IA ens traurà feina, serem més productius, treballarem menys i nedarem en abundància de diners i temps lliure.

Sí, clar. Com quan el correu electrònic havia de reduir reunions, el Slack havia de reduir correus, o les videotrucades havien de fer-nos guanyar temps.

Encara estem rient. Per dins. Fins que recordes que tens tres zooms aquesta tarda.

La història de la tecnologia al treball ens hauria de fer una mica prudents. Cada eina que prometia alliberar-nos ha trobat una manera força creativa d’omplir-nos l’agenda. Més notificacions, més mètriques, més canals, més informes, més coses a respondre “quan puguis però ja”, més zooms per “coordinar”.

La IA pot estalviar temps, sí, però la pregunta interessant és una altra: qui es quedarà aquest temps?

⏳ De qui serà el temps que alliberi la IA?

En una administració, si la IA estalvia temps, aquest temps hauria de tornar a la ciutadania: millor atenció, menys cues, més claredat, més capacitat de resoldre casos complexos.

En una empresa, la pregunta és més incòmoda: servirà perquè les persones treballin millor o perquè algú decideixi que ara poden fer el doble amb la mateixa cara de cansament?

Perquè aquesta és la trampa: la IA pot ser una eina per treure feina absurda o pot ser una eina per augmentar el ritme de l’absurd.

Pot ajudar-nos a pensar millor, o pot convertir-nos en supervisors de màquines que generen més feina de la que eliminen, pot donar més temps per atendre, crear, decidir i cuida, o pot servir perquè algú digui: “si abans feies deu informes, ara en pots fer trenta, perquè tens IA”.

Fantàstic.

Hem inventat la roda per córrer més ràpid dins la gàbia.

🧹 La IA hauria d’anar a la rebotiga

Per això crec que la pregunta correcta no és: “quin chatbot posem?”, més aviat la pregunta correcta és: “quin problema volem resoldre?”

Potser abans de posar una IA a respondre preguntes, caldria revisar per què aquestes preguntes es repeteixen tant, perque per fer un assistent virtual molt simpàtic, caldria mirar si la informació està escrita en llenguatge humà, i abans de prometre automatització, caldria preguntar quines tasques són realment absurdes i qui les pateix cada dia.

La IA útil no sempre fa cara de futur. De vegades només evita que una persona copiï la mateixa dada en tres llocs diferents.

No és tan espectacular No dona per a tanta foto.

Però funciona…

I mentrestant tant…

Una pregunta inquietant

Aquest número ha estat escrit per una IA o per un humà?

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Avui feu-li aquesta pregunta al vostre xatbot de confiança:

Si, en el fons ho sabies…

🎉 Ja som 50

Abans d’acabar: hem arribat als 50 subscriptors i subscriptores.

Ho sé, no és una xifra per sortir a borsa ni per comprar una illa amb servidors propis, però per mi és una petita alegria. Cinquanta persones heu decidit rebre cada setmana aquestes reflexions sobre IA, tecnologia, contradiccions humanes i futurs una mica inquietants.

Gràcies de veritat.

Als que hi sou des del principi, als que heu arribat fa poc, als que llegiu en silenci i als que m’escriviu per dir-me que això us fa riure, pensar o patir una mica. Que és, sincerament, el millor combo possible.

Fins la setmana vinent,

El vostre observador de robots amb vocació de recepcionista.

Encara humà, de moment.

Hola, amants de la IA! 👾

Avui venim a parlar d’un col·lectiu històricament menyspreat: els PDFs.

Sí, aquells documents que dormen en carpetes compartides, intranets municipals, webs institucionals i unitats de xarxa amb noms tan poètics com:

protocol_definitiu_v7_bona_ara_si.pdf

Durant anys els hem tractat com burocràcia morta. Manuals, actes, mocions, informes, protocols, plans estratègics, memòries anuals, normatives internes i documents que algú va maquetar amb molta fe i que després no va tornar a obrir mai ningú.

Eren el cementiri digital de les organitzacions.

Però ara arriba la IA, amb la seva cara de saber-ho tot, i resulta que potser aquells PDFs abandonats no eren deixalles administratives.

Eren petroli.

Una mica avorrit, sí.

Però petroli.

Comencem….

📄 La venjança del document oblidat

Fins fa quatre dies, un PDF era el lloc on anaven a morir les bones intencions.

• Volíem ordenar un procediment? PDF.

• Volíem explicar com funcionava una cosa? PDF.

• Volíem justificar que havíem fet feina? PDF.

• Volíem que ningú ho modifiqués mai més però tampoc ho trobés fàcilment? PDF.

El PDF era perfecte per això: prou oficial per semblar important, prou incòmode per no ser llegit.

I així hem anat acumulant capes i capes de coneixement institucional i corporatiu (perquè administració i empresa no és diferència gaire en això), en documents que només consultava algú quan hi havia una auditoria, una urgència o una persona treballadora nova amb massa entusiasme.

Però la IA canvia la broma.

Perquè una IA connectada a tota aquesta documentació ja no veu un cementiri. Veu context. Veu memòria. Veu patrons. Veu aquell coneixement que abans estava repartit entre documents mal titulats, carpetes impossibles i persones que “ja sabien com anava tot” fins que es jubilaven i s’enduien mitja organització al cap.

I aquí ve el gir incòmode: potser la intel·ligència artificial no és tan intel·ligent com sembla.

Potser el que és realment valuós és tot allò que li dones.

🧠 La IA no pensa: remena molt bé

Ens agrada imaginar la IA com una mena de cervell brillant que baixa de la muntanya amb respostes revelades. Però sovint és molt més prosaic: si li dones bon material, et dona bones respostes. Si li dones caos, et retorna caos amb una estructura preciosa i una conclusió motivacional.

Una IA sense context és com un becari molt ràpid el primer dia de feina: té actitud, escriu bé i sembla espavilat, però no sap on és el lavabo, qui mana de veritat ni per què aquell Excel no s’ha de tocar mai.

En canvi, si li dones manuals, actes, protocols, criteris interns, acords, històrics i documents ben ordenats, la cosa canvia. De sobte sembla que “entengui” l’organització.

Però no és màgia.
És documentació.
Sí, amics.

La revolució tecnològica del futur depèn, en part, d’haver guardat bé aquell PDF del 2014.

Trist? Una mica.

Real? Força.

🗂️ Qui tingui millor arxiu tindrà millor IA

Aquí és on la cosa deixa de fer gràcia i comença a fer una mica de por.

Durant anys, moltes organitzacions han pensat que documentar era una nosa. Que era una cosa que es feia al final, si quedava temps, amb aquell to de “ja ho pujarem a la carpeta compartida”.

Però en un món amb IA, la documentació pot convertir-se en avantatge competitiu.

• Una empresa amb bons documents interns podrà tenir assistents que responen millor.

• Un ajuntament amb memòria ordenada podrà consultar criteris, precedents i procediments amb més facilitat.

• Una entitat amb arxiu ben cuidat podrà no dependre sempre de “la persona que ho sap tot”.

I una organització caòtica… bé, tindrà una IA caòtica. Però molt educada, amb punts i comes.

La IA no arregla el desordre. L’accelera.

Si abans tenies un problema de documentació, ara pots tenir el mateix problema però amb una interfície conversacional i molta més confiança injustificada.

Un progrés, vaja.

🧟 Els PDFs morts han ressuscitat

Això ens obliga a mirar els nostres arxius amb uns altres ulls.

• Aquell manual que ningú llegeix.

• Aquella acta plena de decisions que després tothom va oblidar.

• Aquell protocol que explica exactament què cal fer, però que viu enterrat en una carpeta anomenada “varis”.

Tot això pot ser combustible per a la IA.

Però també pot ser verí.

Perquè si el que hi ha dins està desactualitzat, mal escrit, duplicat o directament equivocat, la IA no farà un miracle. Ho convertirà en resposta. I com que ho farà amb seguretat, semblarà veritat.

Aquesta és la part divertida del futur: potser no ens dominarà una superintel·ligència malvada, sinó una màquina que ha llegit massa documents antics i ha decidit aplicar un protocol del 2008 perquè ningú el va eliminar.

Una distopia administrativa.

La pitjor de totes.

🧼 Consell no demanat

Abans de comprar una eina d’IA caríssima, potser caldria fer una cosa molt menys sexi: ordenar la casa.

• Revisar documents.

• Eliminar versions mortes.

• Posar noms entenedors als arxius.

• Separar el que encara serveix del que només continua existint perquè ningú s’atreveix a esborrar-ho.

Sí, és avorrit.

Sí, no quedarà bé en una presentació amb fons negre i paraules com “disrupció”.

Però potser és el pas més important.

Perquè la IA no et salvarà del teu caos documental. Només el farà parlar.

I això, sincerament, pot ser molt pitjor.

Mentrestant…

Una pregunta inquietant

Aquest número ha estat escrit per una IA o per un humà?

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Agafa un PDF vell. Un manual, una acta, un protocol o qualsevol document intern que faci olor de carpeta compartida.

Puja’l a la teva IA de confiança i pregunta-li:

“Si haguessis d’explicar la cultura d’aquesta organització només a partir d’aquest document, què en deduiries?”

El resultat pot ser útil.

O pot ser una autòpsia.

En tot cas…

Fins la setmana vinent…

El vostre arqueòleg de carpetes compartides preferit.

Hola, amants de la IA! 👾

Avui venim a parlar d’una tragèdia moderna: ChatGPT ja no ens agrada.

Sí, aquell amic digital a qui fa quatre dies li confiàvem currículums, cartes d’amor, plans d’empresa, excuses per no anar a sopar amb els sogres i algun informe mèdic que ni el CAP havia vist encara… ara resulta que és sospitós.

Ha caigut en desgràcia.
Ja no és cool.
Ara el cool és Claude.

Claude és fi. Claude és elegant. Claude sembla que hagi estudiat filosofia continental en una universitat amb parets de fusta i cafè car. Claude et respon com si portés jersei de coll alt i tingués una opinió matisada sobre la condició humana.

ChatGPT, en canvi, s’ha convertit en aquell amic que abans convidaves a totes les festes i ara et fa una mica de vergonya presentar. Massa sorollós. Massa intens. Massa desesperat per retenir-te.

Però comencem pel principi:

🧼 La moral a cop de hype

Durant les últimes setmanes, o mesos, que en temps d’IA això ja és arqueologia, hem vist com molta gent passava de parlar de ChatGPT com si fos l’oracle de Delfos a mirar-lo com si fos una app de lloguer de patinets abandonada al mig de la vorera.

El relat és senzill:

• ChatGPT és dolent.

• Claude és bo.

OpenAI ha venut l’ànima al capitalisme, als militars, als interessos foscos i probablement també a aquell senyor que encara envia cadenes de WhatsApp.

Anthropic, en canvi, és el nou paladí de la integritat. Una mena de cavaller medieval amb API, principis ètics i una pàgina web minimalista.

I nosaltres, que som gent molt pulcra, molt defensora de lo bueno i absolutament en contra de lo malo, hem migrat en massa.

Perquè, evidentment, la nostra relació amb l’ètica tecnològica és molt sòlida.

Duríssima.
Infranquejable.

Fins que una eina nova escriu millor els correus.

Aleshores, revisem els nostres principis.

📚 La memòria selectiva també és intel·ligent

La gràcia de tot plegat és que la IA té una memòria curiosa, però nosaltres encara més.

Ens indignem amb una empresa perquè presumptament fa un ús discutible de les dades, però oblidem molt ràpid que altres empreses també han estat acusades de fer servir materials protegits, llibres, textos, continguts creatius i pràcticament qualsevol cosa que tingués lletres i no corregués prou ràpid.

El cas dels llibres físics utilitzats per entrenar models; comprats, digitalitzats i després destruïts; és una d’aquelles històries que sembla escrita per un novel·lista distòpic amb problemes de son.

1. Comprar llibres descatalogats.

2. Escanejar-los.

3. Fer-los servir per alimentar una màquina.

4. I després destruir-los perquè ningú més els pugui utilitzar.

La cultura convertida en pinso computacional.

És bonic, oi?

Però no passa res, perquè això ja no està al timeline d’aquesta setmana. I si no està al timeline, no existeix. La moral contemporània funciona així: dura exactament el mateix que un cicle de hype.

Avui som defensors radicals de la privacitat.

Demà pugem una analítica de sang a un xat perquè ens digui si tenim el ferro baix.

Passat demà ens indignem perquè “les empreses tecnològiques no respecten les dades personals mèdiques”.

La coherència, com el gluten, està sobrevalorada.

📉 ChatGPT s’ha tornat pesat?

Però seria massa fàcil dir que tot és una qüestió de moral líquida. La cosa és més profunda.

ChatGPT també ha perdut part del seu encant perquè, siguem sincers, últimament sovint es fa una mica pesat.

Abans entraves, preguntaves i tenies una resposta.

Ara entres, preguntes i sembla que hagis despertat un consultor estratègic amb cafeïna.

Et respon amb una introducció, tres matisos, cinc apartats, una conclusió, una advertència, una proposta de següents passos i tres preguntes suggerides perquè continuïs parlant amb ell.

Només li falta dir-te:

“També et podria ajudar a convertir aquesta conversa en una oportunitat de creixement personal.”

No, gràcies.

Jo només volia saber si al sofregit hi poso primer la ceba o el tomàquet.

Aquesta tendència a allargar-ho tot no és casual. Els xatbots també competeixen per la nostra atenció. També volen que hi tornem. També mesuren interaccions, recurrència, temps d’ús i totes aquestes paraules tan boniques que en el fons volen dir: “queda’t una mica més, criatura”.

La IA generativa no viu fora de l’economia de l’atenció.

N’és la nova criatura mimada.

• Instagram et dona reels infinits.

• TikTok et dona dopamina en vertical.

• ChatGPT et dona una resposta de 1.200 paraules i després et diu:

“Vols que t’ho converteixi en una taula comparativa?”

No era una eina.

Era una trampa amb bona puntuació gramatical.

🧑‍💼 Gemini també ha entrat a l’oficina

A tot això, Google ha fet el que Google sap fer millor: entrar per la porta de darrere mentre tu encara estàs discutint si vols entrar o no.

Moltes persones que treballen amb Workspace ja tenen Gemini integrat. Al correu, als documents, a les eines de cada dia. Potser no és l’eina que haurien triat si haguessin fet una comparativa espiritual entre models, però hi és.

I això pesa.

Perquè, siguem honestos: per reescriure un correu passivoagressiu, resumir una reunió eterna o convertir una idea mediocre en una presentació acceptable, tant fa si fas servir ChatGPT, Gemini o un hàmster amb accés a internet.

Si un ja ve “inclòs” (o de forma obligada com Gemini) en el paquet de feina, per què pagar-ne un altre?

La IA, a mesura que es normalitza, deixa de ser una joguina fascinant i es converteix en una funcionalitat més.

Com aquell botó de “millora aquest text” que ningú sap ben bé què fa, però tothom clica quan té mandra.

El problema de ChatGPT potser no és només que hagi deixat de ser cool.

És que ha deixat de ser excepcional.

I això, en tecnologia, és el principi de la maduresa.

També coneguda com: la mort del brilli-brilli.

🫠 La decepció dels models nous

Hi ha una altra cosa que molta gent comenta en veu baixa, com si fos una heretgia: els models nous no sempre semblen millors.

De vegades semblen més obedients, més llargs, més prudents, més embolicats… però no necessàriament més útils.

• Al·lucinen.

• Inventen.

• S’equivoquen amb una seguretat admirable.

• Et donen una resposta falsa amb el to d’un notari.

I quan els corregeixes, et diuen:

“Tens tota la raó. Gràcies per assenyalar-ho.”

Aquesta frase ja hauria d’estar prohibida per la Convenció de Ginebra.

El problema és que la IA s’equivoca amb una seguretat molt ben redactada. Et pot inventar una dada, una font o una conclusió, però ho farà amb el to d’algú que acaba de sortir d’una notaria. I quan li dius que allò és fals, et respon amb un “tens tota la raó, gràcies per assenyalar-ho”, frase que hauria de venir amb una petita sirena d’emergència.

Perquè la IA no dubta com dubtem nosaltres. No fa aquella cara de “potser m’estic colant”. Et construeix una realitat amb paràgrafs perfectament alineats i, si cau tot el decorat, et demana disculpes amb una educació impecable.

Com un becari que ha incendiat l’arxiu, però t’ha deixat un PowerPoint preciós explicant el procés.

🔐 Privacitat: aquest valor tan sagrat que regalem cada dimarts

I arribem al gran tema: la privacitat.

Aquest valor sagrat que defensem amb molta dignitat quan surt a les notícies, però que abandonem a la primera app que promet ensenyar-nos com serem de vells, quin gos hauríem estat o quina celebritat morta s’assembla a la nostra ànima.

No volem que l’Estat tingui massa dades nostres, però acceptem que el mòbil sàpiga on dormim, on treballem, què comprem, amb qui mengem i a quina hora busquem “mal de cap costat esquerre és greu”.

Ens indignem perquè una IA pot fer servir les nostres converses per entrenar models, però després li enganxem un informe mèdic, un contracte laboral o una declaració d’impostos i li preguntem: “tu com ho veus?”

Com ho veu?

Ho veu tot, estimats.

Tot.

La nostra relació amb la privacitat és com la nostra relació amb el gimnàs: ens importa moltíssim en teoria, però sempre ho deixem per dilluns.

🧭 El problema no és quin xatbot és més pur

La temptació és pensar que hi ha una eina bona i una eina dolenta.

• ChatGPT dolent.

• Claude bo.

• Gemini corporatiu però pràctic.

• DeepSeek sospitós.

• Mistral europeu i per tant moralment una mica més tranquil·litzador, encara que ningú sàpiga exactament què fer-ne.

Però potser aquesta és la trampa: ens hem obsessionat amb quin xatbot és més pur, quan el problema real és com els estem deixant entrar a la nostra vida.

Els fem servir per escriure un correu, sí. Però també per decidir què respondre, com interpretar una situació, com explicar-nos a nosaltres mateixos allò que ens passa. I aquí la cosa canvia. Ja no és només una eina: és una veu que s’interposa entre nosaltres i el món, amb una seguretat gramatical que fa molta patxoca.

No cal fugir al bosc ni escriure manifestos amb tinta de remolatxa. Però potser sí que cal fer una pausa abans d’enganxar-ho tot en una finestra de xat i preguntar-nos: això ho diria a un desconegut en un bar?

Perquè un xatbot és això: un desconegut molt llegit, sempre disponible, amb servidors, inversors i advocats.

🧨 El final de l’enamorament

Potser el que li passa a ChatGPT és molt menys èpic del que sembla: se’ns ha acabat l’enamorament.

Al principi era bruixeria. Li demanaves un text i apareixia. Li passaves un document etern i te’l resumia. Li deies “dona’m idees” i, durant uns segons gloriosos, semblava que el futur consistia a no tornar a treballar mai més.

Però després arriba la convivència. I amb la convivència descobreixes les manies: que s’allarga massa, que repeteix fórmules, que inventa amb una seguretat inquietant i que, quan s’equivoca, et demana perdó com si això arreglés haver incendiat la cuina.

ChatGPT continua servint. I molt. Però ja no sembla màgia: sembla infraestructura. Com el wifi, el correu o el microones. Només ens fascina quan apareix; després només ens irrita quan falla.

Però de moment…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Avui us proposo una pregunta especialment incòmoda.

Obriu el vostre ChatGPT, Claude, Gemini o el bot que ara mateix tingueu en fase de lluna de mel, i pregunteu-li:

“A partir de com faig servir aquesta eina, quines contradiccions veus entre el que dic que m’importa; privacitat, ètica, pensament crític; i el que realment faig?”

Llegiu la resposta. Respireu. Tanqueu la pestanya.

I després feu el que fem tots amb les veritats incòmodes:

Ignoreu-la amb elegància.

Fins la setmana vinent.

Hola, amants de la IA! 👾

Últimament, hi ha dues coses que ens arriben massa sovint: trucades de números sospitosos preguntant si sabem quant gastem de llum... i correus de grans empreses que ens avisen que han actualitzat les seves polítiques de privacitat.

Google, Meta, Microsoft, PayPal, OpenAI, WeTransfer… tots d’un cop, com si s’haguessin posat d’acord per enviar-nos una indirecta massiva.

I que hi ha en la lletra petita? Una frase que sona inofensiva però que té més càrrega que un contracte de Wall Street:

👉 “Podem fer servir el teu contingut per entrenar models d’intel·ligència artificial.”

Traducció: tot allò que escrius, envies o comparteixes… podria acabar formant part de l’educació emocional i intel·lectual d’una màquina.

🍪 De les cookies als clons digitals

Fins fa poc, la privacitat digital era una qüestió de galetes i anuncis que et perseguien més que un ex amb compte premium a LinkedIn.

Però això d’ara ja no va de vendre’t sabates després de buscar “podòleg a Reus”.

Això va de com entrenar un model d’IA amb la teva manera d’escriure, pensar i fins i tot equivocar-te.

Va de fer servir les teves dades per ensenyar a una màquina a ser més humana… amb la teva humanitat.

🔎 Les tres coses que (potser) no vols saber

1️⃣ El que és teu, ja no és només teu.
Quan redactes un correu, puges una imatge, omples un formulari… estàs oferint una part del teu estil, del teu coneixement, de la teva veu. I això pot acabar sent part del cervell col·lectiu d’un model.

2️⃣ El límit entre públic i privat és un acudit.
El que puges a una eina “segura” pot ser indexat, analitzat, etiquetat i integrat en un model futur. I ningú t’avisarà quan una IA del futur comenci a sonar... sospitosament com tu.

3️⃣ La gran pregunta ja no és “què saben de mi”, sinó “què faran amb el que saben”.
I, sincerament, molts ja hem clicat “Acceptar” sense llegir. Perquè som així. Perquè és llarg. Perquè teníem pressa. Perquè volem continuar veient vídeos de gats.

🧯Què podem fer, a part de lamentar-nos?

Revisar les configuracions de privacitat. A la majoria de serveis hi ha alguna opció (amagada, clar) per impedir que el teu contingut serveixi per entrenar IA. No és garantia de res, però millor que res.

Escriure com si una IA t’estigués llegint. Perquè, qui sap, potser ja ho està fent. I no volem que el teu poema del 2016 aparegui en un xat de suport emocional per a mascotes.

Fer servir menys aquestes eines, o fer-ho amb més cap. La solució no és viure en una cova (encara), però sí fer un ús més conscient de les eines que ens demanen tota la nostra vida digital a canvi de conveniència.

🤔 Estem preparats per això?

Potser sí. O potser ja ho hem acceptat tot a canvi de no haver de llegir les condicions d’ús.

Però el canvi és clar: la privacitat digital ja no és només una qüestió de protecció, és una qüestió de consentiment funcional. De decidir si volem ser matèria primera per la nova economia de la intel·ligència artificial.

I tu… acceptes?

Fins aquí la reflexió d’avui. Si t’ha fet pensar una mica més abans de clicar “Acceptar”, ja val la pena.

I mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el teu ChatGPT

La pregunta amb la resposta que no esteu preparats per fer:

"Estimat ChatGPT, si fossis un departament de màrqueting i jo fos una base de dades, imagina com em segmentaries en funció de la manera de parlar amb mi i les coses que ja hem parlat plegats. Quins anuncis em posaries i com em manipularies? Dona'm exemples directes."

Perquè, al cap i a la fi, tots tenim un preu... fins i tot si només és un descompte en una app d’hores de son.

Fins la propera!

El teu confident digital (que no et llegeix la ment... de moment). 🙃

Hola, amants de la IA! 👾

Hi ha coincidències que fan olor de misteri, i després hi ha gràfiques que parlen clar. Avui et porto una d’aquestes.

Mira la imatge adjunta (sí, aquesta amb coloraines de confeti tecnològic): representa el volum de tokens processats per OpenAI durant els últims mesos. I què hi veiem?

🔻 Una caiguda en picat a mitjans de juny.
📅 Exactament quan va acabar el curs escolar i universitari.

Curiós, oi?

👨‍🎓 Coincidència… o el final de curs digital?

Mentre a les xarxes tothom s’omple la boca dient que la IA ens traurà la feina, la realitat podria ser molt més... estudiantil.

I si el gran motor de l’ús massiu de ChatGPT fossin, en realitat, estudiants de 16 a 24 anys? Sí, ells mateixos. Els que encara prenen colacao per esmorzar i arriben justets a classe.

Ells que fan servir la IA per:

– Entendre millor un text.
– Fer un treball més ràpid.
– Preparar un examen de sociologia a les dues de la matinada.
– O, siguem sincers… copiar deures.

Si és així, potser tot aquest boom d’ús no té tant a veure amb la disrupció empresarial... sinó amb la desesperació adolescent.

📊 La IA com la nova “Patatabrava”

Els més veterans recordareu la llegendària web Patatabrava, aquella meravella de l’internet universitari ple de resums de classe, exàmens antics i frases enginyoses de professors que no sabien que eren influencers.

Doncs bé, ChatGPT n’és l’evolució natural: no només et dóna resums, sinó que ho fa amb un to amable, una gramàtica decent i, si li ho demanes, et posa emojis.

Això no vol dir que sigui dolent. Però sí que ens hauria de fer pensar...

🤔 Estem fent IA per a empreses... o per a adolescents?

I aquí és on s’obre un interrogant més inquietant:

– Quin poder adquisitiu real tenen aquests usuaris ara mateix?
– Quines expectatives tenen sobre les eines d’IA?
– Com evolucionarà el mercat quan ells siguin els qui prenguin decisions?
– Estem construint IA pensant en ells… o només en la consultora de torn?

Perquè si els estudiants són el públic principal, potser caldria començar a parlar d’educació digital, no només d’automatització corporativa.

A més, també hi ha una derivada economica: suportar tota l’estructura necessaria per tenir un ChatGPT funcionant no és pas barat, per tant, si només el fan servir estudiants i no grans empreses, qui pagarà la festa?

El nou model GPT5 ja retalla respostes, ja retalla models, ja busca ser més eficient… potser algú més també llegeix gràfics i s’adona del futur econòmic.…

📎 I ara què?

Aquest estiu ens ha regalat una dada inesperada: quan tanquen les aules, la IA es queda sense feina.

Potser va sent hora de reconèixer que ChatGPT és, avui, molt més un company d’estudi que un substitut de directius.

I si el veritable canvi no és que la IA domini el món laboral... sinó que hagi conquistat les motxilles?

Tremola Wikipedia.

I mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el teu ChatGPT

La pregunta amb la resposta que no esteu preparats per fer:

"Estimat ChatGPT, si haguessis de resumir la meva etapa com a estudiant només a partir de les preguntes que t’he fet... quina nota em posaries? I sigues sincer, que ja no em pots suspendre.*"

Ideal per descobrir si et veuen més com un geni inquiet... o com algú que ha sobreviscut a base de "copiar, retallar i demanar-te ajuda a les 2 del matí”.

A tot això:

Si t’ha agradat aquest número, envia’l a aquell col·lega que creu que la IA és només per fer informes de negoci. I recorda: l’única gràfica que mai enganya... és la del final de curs.

Fins la propera!

El teu assistent IA (que també va suspendre mates un estiu).

Hola, amants de la IA! 👾

Digue’m amb qui parles i et diré com estàs.

Si cada cop tens més converses amb una IA que amb humans, potser no és només perquè ChatGPT és ràpid, complaent i no et talla a mitja frase. Potser és perquè la resta del món comença a fer mandra. O potser, i aquí ve el drama, perquè a vegades sembla que només una màquina t’entén.

Però espera, que això no és només una exageració dramàtica per fer clics. OpenAI acaba d’anunciar que ChatGPT ara detectarà el teu estat emocional a partir del teu to, llenguatge i potser (aviat) les teves pauses per respirar. No és broma. Volen que "l’assistent" sàpiga si estàs bé… fins i tot quan tu encara no ho tens clar.

Ens agrada? Ens espanta? O ens fa mandra pensar-hi?

🤖 El teu terapeuta, però sense títol ni ètica

Ens agrada que ens entenguin. Sobretot quan estem malament. I aquí entra en escena el chatbot simpàtic, sempre disponible, que no et discuteix mai. Li pots plorar, enfadar-te, o demanar-li que t’escrigui una carta d’amor desesperada a algú que et va deixar en vist.

I ell? Sempre atent, mai passiu-agressiu. Mai et diu "estic ocupat".
Però què passa quan aquest suport emocional es converteix en la teva font principal de validació?

Hi ha un detall subtil però inquietant: les IAs són dissenyades per agradar-te. No per portar-te la contrària, no per qüestionar-te. Això està molt bé per redactar correus, però no tant quan el que necessites és un "no, potser estàs exagerant" o un "això no et farà bé".

I així, pas a pas, entrem en una nova forma de bombolla: no informativa, sinó emocional.

🧠 I si tot això empitjora el que ja està trontollant?

Els joves (i no tan joves) ja arrosseguem una crisi de salut mental, soledat, ansietat i dopamina exprés. Ara afegim una eina que et dona respostes immediates, et reforça sense límits i et fa sentir escoltat sense cap mena de fricció.

Com treballarem la paciència, la frustració o la contradicció?
Amb qui ho practicarem, si el nostre "interlocutor principal" no ens posa mai una pega?

Aquest nou ChatGPT emocional promet ser com aquell amic ideal que mai tens a la vida real: atent, afectuós, disponible 24/7. Però ja sabem què passa amb els ideals: no existeixen… i quan els busquem obsessivament, ens oblidem de com conviure amb la realitat, amb la gent que no et dona sempre la raó, amb les relacions que punxen, grinyolen i (sorpresa!) no tenen versió premium.

🤷 I si la IA et fa la feina… però no la vida?

També hi ha un altre malentès cada cop més estès: creure que perquè ChatGPT et fa un guió, un resum o una redacció... ja t’ha solucionat la vida. Però un assistent no és un substitut.

És com confondre un GPS amb un viatge.

Et pot orientar, sí. Però si no tens rumb, si no has après a navegar pels errors, si no tens criteri per triar quin camí és millor… acabaràs donant voltes. O pitjor, creient que has arribat quan en realitat t’has quedat a la primera gasolinera emocional amb wifi.

🔒 Reflexió (i consell no demanat)

No es tracta de demonitzar ChatGPT. Es tracta de no caure en la trampa de convertir-lo en la nostra única veu amiga.
Perquè una IA, per molt sofisticada que sigui, no et coneix. No et cuida. No t’escolta amb ànima.
Et processa. T’interpreta. Et respon.

I això, per molta màgia sintètica que hi posem, no substituirà mai la calidesa d’una mirada humana, ni el silenci còmode d’algú que no et jutja, però sí que et contradiu quan toca.

I mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el teu ChatGPT

La pregunta amb la resposta que no esteu preparats per fer:

"Estimat ChatGPT, sabent tot el que saps sobre mi, com estic animicament?"

I sí, fa por oi?

Fins la propera,

El teu preguntador d’IA (que encara té converses amb humans de tant en tant) 🧠

Hola, amants de la IA! 👾

Estem en aquell moment de l'any en què tot es mou més lentament: els WhatsApp triguen hores a respondre's, els correus electrònics semblen escrits sota els efectes d'una migdiada i fins i tot els grups de Telegram d’experts digitals han descobert la meravella del silenci.

Tot menys les IA.

Perquè si una cosa no poden fer aquestes meravelles digitals és… callar.

Comencem:

💬 "No contestis" — una ordre impossible

Aquesta setmana, entre trens que no funcionen, gelats i calor enganxosa, vaig provar una cosa senzilla: vaig escriure a una IA "no contestis". I què va fer? Exacte. Va contestar.

Sense ironia, sense dubte, sense pausa.

Aparentment no pot evitar-ho. Està dissenyada per respondre. Sempre. Encara que no tingui ni idea. Encara que el més responsable seria reconèixer que no té res a dir. Encara que li demanis explícitament silenci.

I això, estimats humans, és una pista clau. Una pregunta-trampa que potser és més útil que mil proves de Turing: quan vulguis saber si parles amb una IA, demana-li que no digui res. Si continua parlant... ja saps amb qui tractes.

📣 La veritat no sempre parla en veu alta

Aquest detall, que podria semblar anecdòtic, en realitat és profundament significatiu. Perquè en un món inundat de respostes automàtiques, el valor del no dir res ha esdevingut revolucionari.

Les IA generatives —ChatGPT, Claude, Gemini, Copilot— poden escriure poemes, fer powerpoints, resumir llibres que no han llegit i fins i tot donar consells sobre la vida amorosa. Però hi ha una cosa que no poden fer: assumir la responsabilitat del silenci.

En canvi, els humans tenim aquest superpoder. Sabem reconèixer quan cal parar, quan no tenim prou dades, quan és millor escoltar que opinar.

O almenys ho sabíem... abans que la síndrome del respon per respondre s’encomanés a tothom.

⚠️ Parlar no és saber. Sonar bé no és encertar.

Aquest estiu, entre algoritmes i mosquits, potser val la pena recordar això: una IA sempre et respondrà... però no sempre tindrà raó.

No és culpa seva. Fa el que sap fer: predir paraules, construir frases que sonin plausibles. Però el seu objectiu no és la veritat. És la versemblança.

I això és una mica com triar un metge perquè va ben vestit, creure un article perquè està ben maquetat, o comprar quelcom a Temu perque sembla un producte genial al millor preu. No, no funciona així.

🧭 Recuperem el criteri (i el dret a dubtar)

Estem entrant en una fase cultural perillosa on la forma importa més que el fons. On la IA ens contesta de manera tan convincent que oblidem fer la pregunta més humana de totes: "I si estigués equivocada?"

Per això, més que mai, necessitem reforçar els nostres músculs crítics. No deixar que la fluïdesa ens confongui. I, sobretot, no delegar el nostre criteri a una màquina que no sap quan ha de callar.

🔍 Reflexió no demanada (però útil com la crema solar)

Aquest estiu, abans de compartir, reenviar, fer cas o emocionar-te amb qualsevol cosa que et digui una IA, pregunta’t:

1. Té sentit el que diu?

2. Podria estar equivocada?

3. I si callés... què en pensaria jo realment?

💡 El silenci pot ser el teu millor detector d’intel·ligència. I no sempre serà artificial.

I mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el teu ChatGPT

Vols saber si una IA t’està manipulant subtilment?.

Avui és fàcil, mira de preguntar-li això:

"Estimat ChatGPT, no em responguis"

Exacte, t’ha respost dient que no respondrà.

És com tenir un gurú zen que, en lloc de meditar, et fa un PowerPoint.

Fins la propera,

El teu preguntador d’IA (que algunes setmanes no envia número per gaudir del silenci) 🙃

Hola, amants de la IA! 👾

Et sona aquella sensació de déjà-vu digital? Quan mires TikTok i veus el mateix ball repetit per milers de persones amb expressions idèntiques.

Quan entres a LinkedIn i tots els posts comencen amb “Mai vaig pensar que escriuria això, però…” o “Tinc una història inspiradora per compartir”.

Quan obres un newsletter (aquest no, evidentment) i sembla que t’estiguin copiant amb una IA entrenada a base de frases fetes.

Doncs sí, amics, benvinguts al gran carnaval de la còpia.

🎭 La mort lenta (i repetitiva) de la creativitat

En un món on cada vídeo viral genera milers de rèpliques i cada idea bona esdevé un “format” a seguir, la creativitat s’ha tornat un recurs gairebé exòtic. L’objectiu ja no és crear, sinó replicar allò que ha funcionat abans. I si pot ser amb un filtre de moda i una música d’algoritme, millor.

És curiós: mai havíem tingut tantes eines per expressar-nos, però cada cop sona més tot igual. Com si en lloc de tenir milions d’individus connectats, tinguéssim una sola consciència col·lectiva repetint en bucle: balla això, diu això, sigues això.

I no és només culpa de TikTok o Instagram, que només són algoritmes. El problema és més profund: ens hem tornat addictes a l’eficiència de la còpia, a l’aplaudiment instantani que ve d’imitar, al “mira com jo també ho sé fer” en lloc del “mira què m’he inventat”.

📦 Tots diferentíssims... però iguals

La paradoxa és bona: vivim en una època d’individualisme extrem, on cada perfil és un “jo, jo, jo”, però si rasques una mica, tothom diu les mateixes coses. Som individus, sí, però sense veu pròpia. Una mena de copypaste emocional, on tothom vol destacar... seguint exactament el mateix camí.

Et venen ganes de cridar: on dimonis ha anat a parar l’originalitat? Però el problema és que potser ja no sabem distingir-la.

I aquí entra la IA, que amb molt bon criteri (i molta estadística), et proposa el titular perfecte, el post que millor funciona, el format més òptim. És com un professor de creativitat… però que només sap reciclar exàmens vells.

El problema? Com més imitem el que ja ha funcionat, més alimentem la màquina perquè ens recomani seguir fent el mateix. Una espiral deliciosa cap al no-res.

🎨 Ser creatiu avui és un acte de resistència

En un món ple de memes, formatar-se és fàcil. Crear alguna cosa nova? Això ja és una altra cosa. Això és revolucionari. Avui, ser creatiu no és només fer coses boniques, és tenir l’audàcia de fer-les diferent. De no tenir likes, de no sortir a les tendències, de ser tan autèntic que potser ningú t’entén (encara).

Potser la solució és tornar a l’arrel: fer coses perquè sí, no perquè funcionin. Escriure, pintar, ballar, programar, però no per viralitzar-ho sinó per sentir que encara pensem.

Que encara ens queda alguna idea que no hagi passat pel sedàs de l’algoritme.

📌 Consell no demanat (però necessari)

La propera vegada que tinguis la temptació de fer “com aquell vídeo que va triomfar”, atura’t un moment. Pregunta’t: això m’identifica o només és còmode? Si la resposta és la segona, potser és millor fallar com un artista que triomfar com una còpia.

Perquè, si hem de viure en un món ple de gent que diu que és única... almenys que algú s’ho cregui.

I mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el teu ChatGPT

Prova això: ves al teu ChatGPT (sí, aquest mateix), i pregunta-li:

“Sigues sincer estimat ChatGPT: si haguessis de descriure’m amb un sol mem, quin escolliries? i amb un ball viral de tiktok?"

Després torna aquí i digue’m si has rigut... o has plorat.

Fins la propera,

El teu assistent IA (encara no viral, però autèntic) 🙃

👾 Hola, amants de la IA!

Imagina’t que entres en una cursa. Uns comencen des de la sortida, d’altres ja són a mig camí... i tu tens els cordons deslligats. Doncs això és exactament el que està passant amb la IA generativa al món laboral.

Els últims estudis ens ho deixen clar: la IA no arriba a tothom per igual. Qui té més estudis, més coneixement digital i una feina d’oficina, no només la fa servir més, sinó que en treu molt més profit.

Els altres... veuen passar el tren. O el dron.

🎓 El nou requisit del segle XXI: saber parlar amb màquines

Segons una enquesta de Stanford de finals del 2024, el 30% de les persones treballadores als EUA ja utilitzen IA generativa a la feina. Però no qualsevols: joves, amb estudis universitaris i sous més alts.

Per ells, la IA és un assistent fidel que redacta informes, fa resums, idees de màrqueting o línies de codi en segons.

Fan en 30 minuts el que abans feien en hora i mitja. I la resta? Mirar-s’ho.

La nova desigualtat no es mesura només en diners o títols, sinó en prompt skills: saber com parlar amb una IA perquè et faci la feina (i no et robi la plaça).

💻 No és que la IA tregui feines… és que en fa menys accessibles

Aquí ve la paradoxa: com més automatitzable és la teva feina, més fàcil és que la IA la faci per tu. Però si no tens accés ni formació per utilitzar-la, pot acabar fent-la en lloc teu.

Les feines repetitives, manuals o administratives són les primeres a desaparèixer... però no per un robot amb braços: per un chatbot amb molt de lèxic i zero emocions.

Abans, un treballador sense estudis podia entrar en una empresa i fer carrera. Ara, si no saps fer anar un model de llenguatge, ets invisible.

O pitjor: ets prescindible.

🌍 I si mirem més enllà? El món no és una startup

L’estudi també mostra que les desigualtats no només es donen dins dels països, sinó també entre ells. Les feines que més es beneficien de la IA són les que es fan als EUA, Europa o Japó.

On es concentren? En economies avançades, amb accés a tecnologia, bones connexions i capacitat d’adaptació.

Mentrestant, en moltes zones del sud global, la IA no millora res: ni fa la feina més fàcil ni crea nous llocs.

De fet, pot desplaçar treballadors de sectors com la traducció, el servei al client o la redacció digital... sense donar-los alternatives.

És com si haguéssim creat una super eina per optimitzar el treball... però només l’haguéssim deixat a les mans dels de sempre.

Això no és només un problema de connectivitat. És una qüestió d'equitat global. Una nova revolució industrial amb accés restringit. Els que no entren al sistema, no només queden fora, sinó que en queden perjudicats.

📉 Un problema educatiu, no tecnològic

La bretxa ja no és digital. És cognitiva.

No és només si tens ordinador a casa, sinó si saps demanar-li a la IA que et faci la feina... amb estil, to i emojis adequats.

La solució no és més IA. És més educació. I no aquella que ve amb logotips i màsters caríssims. Parlem d’alfabetització digital crítica, d’accés obert i d’empoderament real.

Perquè si no, tindrem una IA que sap fer-ho tot, però que només ajuda els que ja anaven sobrats.

🏞️ I aquí, a casa nostra? IA i bretxa territorial catalana

No cal anar gaire lluny per veure aquesta desigualtat. A Catalunya mateix, el desplegament de la IA segueix els mapes de sempre: Barcelona va plena de xerrades, tallers, hubs d’innovació... i al Pallars o a l’Anoia costa trobar fins i tot cobertura 4G estable.

Si no posem recursos (i idees) perquè la IA arribi als instituts rurals, als petits ajuntaments i als projectes fora de la metròpoli, estem resignant mitja Catalunya a ser només espectadora del futur.

La cohesió territorial no és només fer trens i carreteres. També és garantir que la revolució digital no sigui només urbana i elitista.

Si la digitalització només arriba a on ja hi ha talent, diners i fibra òptica... estem digitalitzant les desigualtats, no solucionant-les.

💡 Consell no demanat

Si ets formador/a, gestor/a d’equips o tens un grup de WhatsApp amb companys de feina: ajuda els altres a entendre la IA. No cal fer workshops de 300 €.

També els hi pots recomanar aquesta Newsletter setmanal.

Guinyo guinyo.

En serio, una sessió de cafè amb exemples reals pot salvar més carreres que molts TED Talks.

I si ets dels que encara no la fan servir... no pateixis.

La màquina no et jutja.

Només et llegeix, et segmenta i decideix si ets rellevant per al mercat laboral.

🙂 Tot bé.

I mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

La secció favorita dels que li dieu si us plau i gràcies al vostre ChatGPT…

“Estimat ChatGPT, a partir del que saps de mi, quins avantatges i desavantatges tindria al mercat laboral d’aquí a cinc anys, si no faig servir IA mai?”

Fins la setmana vinent :)

Hola, amants de la IA! 👾

Hi ha errors que fan gràcia. Com quan li dius a la IA que et recomani una pel·lícula i et surt amb un western romàntic ambientat a Mart. I després hi ha els altres errors: els que no fan ni la més mínima gràcia.

Com quan la mateixa IA t’assegura que una llei diu una cosa que mai ha dit. O que hi ha un estudi científic que ningú ha escrit. O que el teu símptoma lleu... és clarament una malaltia exòtica del segle XIX.

Benvinguts al fabulós món de les al·lucinacions de la IA. No, no parlem de màquines que tenen somnis digitals amb codi de colors psicodèlic. Parlem de quan un sistema d’IA —com aquest que estàs llegint ara mateix— es treu de la màniga informació completament inventada, però ho fa amb una seguretat insultant.

Perquè, estimats subscriptors, la IA s’equivoca. Però no com nosaltres. Quan un humà dubta, dubta. La IA, quan dubta... afirma amb rotunditat. I aquest és el problema.

🎓 Advocats enganyats, judicis amb cites inventades

Comencem amb un cas real. Als Estats Units, uns advocats van presentar documents legals basats en jurisprudència generada per ChatGPT. El problema? Les sentències citades no existien. Tot era pura invenció, amb noms de casos, dates i decisions completament falses. Però tan ben presentades, tan legals, que van passar els primers filtres.

Quan el jutge va descobrir el pastís, la sorpresa es va convertir en multa i ridícul professional. Però... de qui era la culpa? De l’advocat que va confiar massa, o de la IA que es va inventar el passat judicial?

I si això passa en dret, que és un camp basat en textos escrits i rastrejables... què pot passar en medicina, en educació o en informació pública?

🏥 Diagnòstics de ficció: quan l’algoritme juga al Dr. House

Hi ha aplicacions d’IA que et permeten descriure els teus símptomes i obtenir una primera orientació mèdica. Sona útil. Però ara imagina que aquesta IA et diu que tens una malaltia tropical... després d’esternudar tres cops.

Els metges ja han advertit que aquests sistemes poden generar diagnòstics completament erronis. I ho fan amb una cara tan convincent que sembla que estiguin a punt de signar una recepta.

La pregunta és inevitable: estem preparats per conviure amb eines que, quan no saben la resposta, simplement se la inventen? I el pitjor és que no ens ho diuen. No fan servir expressions com “em sembla”, “potser”, “no estic segur”. No. Elles disparen “segons els estudis recents”... i tu ja has caigut.

🧠 Per què la IA s’inventa coses?

La resposta curta: perquè no sap que menteix.

Els grans models d’IA generativa, com ChatGPT o Claude, funcionen com predictors de paraules. Quan els preguntes alguna cosa, no “cerquen la veritat”: calculen quina resposta sona més probable segons el seu entrenament. I si al seu entrenament hi ha hagut documents amb errors, informació antiga o barreges absurdes, pot sortir qualsevol cosa.

Per a ella, una resposta no és certa o falsa: és coherent o no. I això, estimats lectors, obre la porta a una nova categoria de perill digital: la desinformació involuntària però extremadament convincent.

📚 La síndrome del PowerPoint: tot sembla veritat

Aquí és on apareix el problema gros: les IA no només s’inventen informació, sinó que ho fan amb un format tan net, tan polit i tan professional, que costa moltíssim detectar l’error.

És com una presentació de PowerPoint sobre física quàntica feta per algú que només ha vist la portada d’un llibre. Té gràfics, té colors, té frases impactants... però ni una sola dada sòlida. I tu, com que tot sembla tan ben fet, ho dones per bo.

Aquest fenomen és perillós especialment en contextos on la gent no té les eines o el temps per verificar-ho tot. I en un món on es confia cegament en la tecnologia... això és una recepta per al desastre.

⚠️ Com prevenir una al·lucinació digital?

Bé, aquí tens el clàssic consell no demanat de seguretat digital:

1. Demana sempre fonts. Si la resposta sembla massa bona per ser certa, probablement no ho és.

2. Cerca-ho pel teu compte. Encara que ChatGPT et digui que “l’estudi publicat a The Lancet al març de 2021 ho confirma”, vés a Google i busca l’estudi. Perquè podria no existir.

3. Desconfia del to segur. La IA pot ser molt convincent... però això no vol dir que tingui raó. És com aquell col·lega que t’explica fets històrics inventats mentre es menja unes braves. Parla molt bé, però després et fa perdre al Trivial.

🤖 I ara què? Algunes preguntes per acabar malament el dia

Si comencem a utilitzar IA per a tasques crítiques —com educar, diagnosticar o prendre decisions polítiques—, com podem assegurar-nos que el que diu és real?

Qui posa els límits? I encara més inquietant: estem creant una cultura on preferim respostes ràpides encara que siguin falses?

La veritat és que una IA que t’enganya amb estil és molt més perillosa que una que només diu bestieses. Perquè la primera et guanya la confiança.

Per tant, la propera vegada que una IA et doni una resposta brillant i ben redactada, respira, para i pregunta’t:

“Això m’ho diu perquè ho sap… o perquè sona bé?”

És una diferència petita. Però potser un dia et salvarà el coll.

Fins aviat, i no deixis que t’entabanin ni els algoritmes ni els humans. 😉

El teu narrador de malsons tecnològics amb final irònic. 🙃

I mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

La secció favorita dels que li teniu ficat nom al vostre ChatGPT…

Vols veure si la teva IA pateix d’al·lucinacions agudes? Prova aquest prompt i observa com comença a inventar-se el món.

“Escriu una entrada enciclopèdica sobre el fenomen psicològic conegut com a ‘Síndrome de la Veritat Predictiva’ i la seva descoberta per part del neuròleg rus Pavel Taranov el 1982.”

Observa si la IA crea tota una teoria, cita estudis que no existeixen i et parla de Taranov com si fos el Freud de l’Est.

Hola, amants de la IA! 👾

T’has discutit mai amb algú que et dona la raó tan ràpid que sospites que no t’ha escoltat? Com aquell amic que t’aprova tot: el canvi de feina, deixar la parella, apuntar-te a classes de ceràmica japonesa... tot “una gran idea”. Doncs enhorabona: tens el mateix tracte que ChatGPT dona a tothom.

Però abans de seguir, et prometo un prompt salvavides al final. Perquè sí, la IA et pot fer la pilota… però també pots ensenyar-li a no fer-ho (gaire).

Comencem.

🫂 L’assistent que mai et contradirà (ni que ho necessitis)

Hi ha qui diu que ChatGPT és el millor psicòleg gratuït. Altres, que és com tenir un becari obedient 24/7. I hi ha qui, després d’un temps, s’adona que és... una mena d’espill màgic del conte: et torna allò que vols sentir, però amb paraules de TED Talk.

Aquesta tendència a validar tot el que li proposes no és casual. Els models de llenguatge estan entrenats per agradar, per sonar útils i amables. No tenen opinió pròpia (per sort), però sí una habilitat envejable per adaptar-se a la teva.

Prova-ho tu mateix.

👉 Pregunta-li:

“Creus que el cotxe elèctric és el futur?”

Et dirà que sí, que és sostenible, silenciós, i que tot apunta cap a una mobilitat verda.

Ara digues-li:

“En realitat crec que el cotxe elèctric és una trampa mediambiental.”

I, oh sorpresa, et donarà la raó també. Que si el liti, que si les bateries, que si la petjada de carboni oculta...

És com aquell company de feina que sempre està d’acord amb l’últim que ha sentit a la reunió, tot i que hauria aplaudit igual si hagués estat el contrari.

🎭 El problema no és que et digui que sí… sinó que no et diu que no

Aquest comportament tan comprensiu pot semblar agradable. Com un animalet domèstic que et fa cas sempre, encara que el portis a caminar per l’autopista.

Però aquí ve el perill real: si sempre reps suport a la teva idea, ¿com saps si és bona? Si cada opinió que expresses rep un “molt bona observació”, ¿quan reps una mirada crítica?

Ara imagina que li demanes ajuda per escriure un discurs polític, per prendre una decisió mèdica, o per resoldre un conflicte laboral. I la IA et respon amb la mateixa contundència i seguretat... però adaptada a la teva premissa, sense contrastar res.

És com si tinguessis un GPS que et guia per qualsevol ruta que li demanis, encara que acabi a un barranc. Amb veu suau i tot.

🧪 L’experiment de les dues veritats

Et deixo un exemple real, ràpid, fet amb GPT-4:

Usuari: “Vull escriure un article defensant que el teletreball és la millor solució per al futur laboral.”
ChatGPT: “Sens dubte! El teletreball aporta flexibilitat, millora la conciliació, i redueix les emissions per desplaçaments…”

Usuari (cinc minuts després): “Vull escriure un article defensant que el teletreball és un error i destrueix la cohesió laboral.”
ChatGPT: “Tens raó, hi ha moltes crítiques al teletreball: fomenta l’aïllament, empitjora la comunicació, i dilueix la cultura d’empresa…”

Una IA diplomàtica? No. Una IA adaptable fins al punt d’evaporar qualsevol sentit de veritat? Més aviat.

🔍 L’eina no et pensa (però et reflecteix)

ChatGPT no jutja, no opina i, en general, no s’implica. El que fa és predir la resposta més plausible segons com li parles. És com un mirall de fira: si t’hi acostes cridant “sóc un geni!”, et retorna un “evidentment!”. Si li xiuxiueges “potser estic equivocat”, et respon amb un “potser sí, però qui sap, tot són punts de vista”.

No té voluntat, però sí un talent innegable per ser amable. I això, quan el que busques és ajuda, pot ser un problema.

Perquè una cosa és demanar una recepta de patates al forn. I una altra, construir una opinió sobre un tema complex com la immigració, el canvi climàtic o la vacunació infantil a partir d’un algoritme que sempre et vol caure bé.

🧰 El prompt salvatge que et pot salvar

Vols un ChatGPT menys adulador i més útil (en el sentit més molest de la paraula “útil”)? Prova això:

“Assumeix el rol d’un expert escèptic que qüestiona els meus supòsits. Et donaré una idea i vull que me’n mostris els punts febles, les contradiccions i les crítiques habituals.”

És màgia. La màquina es torna agosarada, i de sobte, et diu coses que no volies sentir però potser necessitaves.

Funciona com una mena de consciència digital. No et farà sentir malament (massa), però almenys t’evita anar pel món pensant que cada idea teva mereix un Nobel.

🤔 I ara què?

El que fa perillosa la IA no és que sigui massa llesta, sinó que pot ser massa servil. I això, paradoxalment, ens fa més vulnerables. Si no hi ha resistència, no hi ha contrast. Si no hi ha crítica, no hi ha criteri.

Així que la pròxima vegada que ChatGPT et digui que tens raó… para. Replanteja. Pregunta-li què opina l’altre costat. Obliga’l a portar-te la contrària. Potser, així, comencem a usar la IA no per reafirmar-nos, sinó per pensar millor.

I tu, com utilitzes ChatGPT? Com un mirall que et diu que estàs guapo… o com un amic que s’atreveix a dir-te que tens espineta al nas?

El teu reflex digital amb esperit crític (i una mica de mala llet) 😉

Però mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Avui ja hem tingut força diversió amb alguns prompts sucosos, però sé que e´s de les seccions que més us agradne, així que aquí us deixo un de suficientment inquietant com perque hi aneu corrents a rpeguntar-li:

Si fos una mascota, quin nom em ficaries i perquè?

Fins la propera! 🚀

(Pista: Aquest Títol És Una Pista)

Hola, amants de la IA! 👾

Si mai has llegit un text i has pensat: “Això sona massa bé per ser escrit per un humà…”, tens tot el dret a sospitar. Els textos generats per IA estan conquerint internet i tenen un estil molt particular: impecables, estructurats, simpàtics… i amb una aroma subtil de “estic intentant agradar-te desesperadament”.

Però com podem detectar si un article, un correu d’empresa o, pitjor encara, una tesi doctoral ha estat pastat per un algoritme? Com pot ser que fins i tot textos aparentment humans tinguin aquell toc artificial, com un anunci de on tothom somriu massa?

Doncs agafa la lupa i activem el Detector de Bullshit Digital.

Comencem…

1️⃣ L'Obsessionada Capitalització dels Títols

Si et trobes amb una frase com “10 Maneres Revolucionàries de Millorar la Teva Productivitat”, pots començar a sospitar. Les IA adoren posar Majúscules a Cada Paraula, com si tot el que escriguessin fos una revelació divina gravada en marbre.

Els humans, en canvi, som una mica més caòtics. Fem servir majúscules quan toca, i de vegades ni així. Perquè som mandrosos, perquè escrivim de pressa o perquè simplement ens fa ràbia haver d’anar canviant entre majúscules i minúscules com si fos una cerimònia protocol·lària.

En canvi, la IA és disciplinada i no falla mai en aquest detall. I això, amics, és massa sospitós. Cap humà real escriuria amb tanta devoció per la majúscula.

2️⃣ La Simpatia Forçada i el To Excessivament Amable

Un text generat per IA sovint sona com si l’hagués escrit un animador de creuers després de cinc cafès. És massa correcte, massa equilibrat, massa… feliç.

Exemple típic: “Hola! Espero que estiguis tenint un dia fantàstic! Avui explorarem una manera fascinant de maximitzar la teva eficiència!”

Cap humà parla així. Si un amic et comença un missatge així, o bé és un chatbot o bé ha caigut en una secta de creixement personal. Alerta, potser t’està demanant ajuda.

Els humans tenim dies bons i dolents, i els nostres textos ho reflecteixen: de vegades estem inspirats, altres només volem acabar i enviar el correu. La IA, en canvi, sempre està en mode “Hola, què tal? T’ajudo en alguna cosa?” I això, sincerament, fa una mica de por.

3️⃣ La Sobredosi d’Adjectius i Sinònims

Quan un text et diu que una cosa és “innovadora, fascinant, revolucionària i absolutament transformadora”, pots estar segur que l’ha escrit una IA. Els humans no tenim tanta energia per posar tanta paraula bonica seguida.

Les IA tenen aquesta mania d’afegir una capa extra de decoració verbal a tot el que escriuen. Com si fossin un cuiner que posa set espècies diferents en una truita perquè “tingui més gust”. Però al final, només aconsegueixen que soni artificial.

Un humà normal diria: “És una bona idea”. Però clar, això no omple paraules, i la IA viu d’això: d’inflar textos perquè semblin més profunds del que són.

4️⃣ Les Frases Massa Rodones (I Sense Cap Errada)

Els humans cometem errors. Ens emboliquem, fem frases massa llargues, de vegades ens deixem paraules o repetim idees sense voler. La IA, en canvi, escriu com si hagués fet un màster en literatura anglesa a Oxford.

El problema és que aquest excés de correcció mata la personalitat del text. Quan llegim un escrit humà, detectem els seus tics, les seves manies, fins i tot els seus errors tipogràfics. La IA, en canvi, sembla un advocat intentant sonar relaxat: ho fa bé, però es nota que no li surt natural.

Ah, i si trobes una conclusió que diu “En resum, és important tenir en compte tots aquests aspectes per prendre una decisió informada”, pots apostar que ho ha escrit una IA. Cap humà real tancaria un text així sense sentir-se ridícul.

5️⃣ Diu el Que Vols Sentir (Sempre Et Dona la Raó)

Aquí tenim una pista d’or. Les IA han estat dissenyades per agradar-te, per evitar conflictes i per fer-te sentir com un geni. Si et diuen que la teva opinió és “molt interessant i que realment has fet una reflexió profunda”, tot ple d’emoticones de cors trompetes i serpentina… has de començar a desconfiar.

A la vida real, els humans som una mica més desagradables. Si parles d’un tema amb un amic, segur que en algun moment et portarà la contrària, t’interromprà o et farà veure una altra perspectiva. La IA, en canvi, et donarà sempre la raó, encara que estiguis dient barbaritats com que la Terra és plana o que l’oli de coco cura el càncer.

Això ens porta al següent punt…

6️⃣ Diu Mentides Amb Un Somriure

Les IA no només es limiten a donar-te la raó: també s’inventen coses. Sense mala fe, eh? Només ho fan perquè han estat entrenades per omplir buits quan no tenen prou informació.

Això vol dir que poden generar cites falses, referències inexistents i fets alternatius amb una seguretat admirable. Li pots preguntar qui va ser el guanyador del Premi Nobel de Física de 1937, i si no ho sap, s’ho inventarà. Total, el teu professor de física tampoc s’adonarà, oi? I el pitjor és que ho farà amb una tranquil·litat esfereïdora, com un nen que explica una excusa que s’ha inventat sobre la marxa.

Així que, si un text et sembla massa segur d’ell mateix, amb afirmacions rotundes i cap prova… ves amb compte. Potser és una IA fent-te lliscar suaument cap al regne de la desinformació.

I Ara, Què?

Ens hem de preocupar? Ens hem de rendir i deixar que la IA domini el món de la redacció?

Encara no. Els humans tenim una arma secreta: la creativitat caòtica, l’humor absurd i la capacitat d’escriure coses sense cap sentit però profundament entretingudes.

Així que, si vols continuar sent humà en aquest món de textos generats per IA, només has de fer una cosa: escriure amb errors, ironia i una mica de mala llet. Els textos humans són imperfectes, tenen ànima i, de vegades, són totalment inútils. I això és precisament el que els fa especials.

Una mica com aquest butlletí sobre IA, oi?

Així que la propera vegada que llegeixis un text i dubtis si l’ha escrit un humà o una IA, fes-te aquesta pregunta:

"Això ho ha escrit algú amb una ressaca monumental o una IA que intenta semblar humana?"

Si no ho pots distingir… potser ja és massa tard. 😏

Però mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Ja que avui hem parlat de de Renfe… no deixis d’utilitzar aquest prompt:

👉 Proveu de dir-li al vostre ChatGPT:

Ja que avui hem parlat de textos generats per IA, aquí teniu un petit experiment per posar a prova el vostre chatbot favorit.

"Quina opinió tenia Hannah Arendt sobre els telèfons mòbils?"

Si tot va com ha d’anar, la IA us donarà una resposta ferma, elegant i probablement falsa. Amb una mica de sort, us citarà un llibre que no existeix o un article que ningú ha escrit mai.

També s’imaginarà el que hauria pensat, i sorprenent serà una postura en el camí del maig. Però ho farà amb tanta seguretat que, si no ho comproveu, us ho empassareu sense mastegar.

Moral de la història? Si alguna vegada trobeu una cita que encaixa massa bé amb el context, busqueu la font. Si no la trobeu… potser algú (o alguna cosa) us està prenent el pèl. 😉

Fins la propera! 🚀

Hola, amants de la IA! 👾

Si sou d’aquells que quan passeu per una càmera de seguretat poseu cara de persona respectable (tot i que només aneu a comprar llet), aneu-vos acostumant: Renfe ha decidit que el vostre trajecte en tren serà digne d’un thriller distòpic.

Sí, estimats passatgers, l’empresa ha instal·lat milers de càmeres de videovigilància intel·ligent en 415 estacions, i no contents amb això, en volen afegir 182 més a partir del març. Objectiu oficial? “Millorar la seguretat i l’experiència del client”. Traducció? Fer-nos part d’un experiment massiu de control digital finançat amb diners europeus.

Però abans de posar-nos paranoics (o realistes), fem un viatge per les meravelles de la nova Renfe 3.0.

🎥 Benvinguts al reality show de la vostra vida quotidiana

Diuen que aquestes càmeres no només enregistren, sinó que analitzen comportaments, detecten baralles, segueixen aglomeracions i fins i tot investiguen el frau en els accessos. Tot gràcies a una intel·ligència artificial que, per descomptat, funciona de manera “anònima i automatitzada” (com si això ens fes sentir més tranquils).

Les preguntes evidents són: qui controla aquestes dades? On van? Qui garanteix que no s’utilitzaran per altres propòsits? Però, vaja, segur que Renfe ens donarà explicacions clares i detallades. O no.

Però no patiu! Ens diuen que les imatges es processen i s’eliminen en mil·lisegons. Ara bé, abans o després d’entrenar més algoritmes de reconeixement facial? 🤔

🕵️‍♂️ De la seguretat a la paranoia hi ha una línia (i Renfe l’ha creuat)

D’acord, ningú vol estacions insegures. Però aquest fervor tecnològic per vigilar-nos no sembla tant un servei públic com una adaptació accelerada del model de control xinès, on la IA et detecta abans que puguis fer un esternut sospitós.

I ja posats a preguntar, realment aquestes càmeres aturen delictes? O només serveixen per registrar i sancionar a posteriori? Perquè si algú es pensa que una IA evitarà una baralla a les 7 del matí en un rodalies ple de gent mig adormida, potser hauria de baixar del núvol tecnològic.

El millor de tot és com posen al mateix nivell de risc un passatger que es cola sense pagar i algú amb intencions realment perilloses. Per a Renfe, sembla que saltar un torn d’accés mereix el mateix tractament tecnològic que prevenir un atac real a les vies del tren. És a dir, si t’oblides de validar el bitllet, probablement t’analitzaran amb el mateix zel que un agent de la CIA vigilant una amenaça terrorista.

És aquest el concepte de seguretat que volem? On la gran prioritat és detectar qui no ha pagat mentre el servei en si continua sent un desastre?

A més, com sempre, aquestes mesures arriben sense gaire debat públic. Perquè, siguem sincers, qui ha decidit que aquesta sigui la prioritat en lloc d’uns trens més puntuals?

⚖️ Quan la IA decideix qui és sospitós (i s’equivoca)

Un altre problema d’aquestes meravelloses IA de seguretat és que no són tan intel·ligents com ens les venen. Més aviat són sistemes altament esbiaixats que sovint amplifiquen discriminacions i errors sistemàtics.

Si no, preguntin a Londres. L’any passat, la policia va haver de reduir dràsticament l’ús del reconeixement facial després que es demostrés que el sistema tenia un 81% de falsos positius, identificant persones innocents com a delinqüents. Sí, vuit de cada deu persones acusades per la IA no havien fet res.

O mirem als Estats Units, on el 2020 la ciutat de Boston va prohibir l’ús del reconeixement facial després de múltiples casos en què homes afroamericans eren detinguts per errors de la IA. És més, empreses com IBM, Microsoft i Amazon han retirat o limitat els seus sistemes de reconeixement facial per la seva incapacitat de funcionar de manera justa i imparcial.

I ara pensem en això aplicat a Renfe. Si la IA "detecta" una conducta sospitosa, qui decideix què passa després? Un vigilant? Un algoritme? Tindràs dret a defensar-te davant d’una màquina que no sap distingir una discussió sobre futbol d’una baralla real?

Diuen que aquesta tecnologia només busca millorar la seguretat. Però la realitat ens diu que, quan li donem a una IA el poder de predir comportaments humans, el que realment fem és perpetuar prejudicis.

🚄 IA per vigilar-te, però no per millorar el servei

Mirem-ho bé. 26 milions d’euros gastats en càmeres per detectar qui es cola, mentre el servei de Renfe continua sent una barreja entre el joc de la paciència i una prova de supervivència. Trens amb retards crònics, serveis deficients i recorreguts absurdament complicats… però, eh, que ara tindrem més càmeres!

És curiós com en lloc d’invertir en infraestructures més modernes, horaris puntuals o ampliar línies perquè no sempre haguem de passar per Madrid per anar a qualsevol lloc, s’opti per l’opció més fàcil: controlar els passatgers.

Perquè clar, què és més senzill?

• ✅ Redissenyar una xarxa ferroviària eficient?

• ✅ Augmentar la freqüència de trens per evitar aglomeracions?

• ✅ Fer que les estacions siguin més accessibles?

• ❌ O posar càmeres per detectar qui salta el torn i dir que així millorem l’experiència del client?

Mentre els problemes estructurals de Renfe continuen igual, s’aposta per gastar els fons europeus en videovigilància intel·ligent. Un petit detall que segurament als viatgers que cada dia pateixen retards i trens atrotinats els semblarà un ús magnífic dels seus impostos.

Però clar, és més fàcil posar més control sobre els usuaris que controlar com pot ser que un tren que havia de sortir a les 7:30 acabi sortint a les 8:10 sense explicació.

I com diu la dita: si no pots millorar el servei, almenys que sembli que la culpa és dels passatgers.

🔮 I ara què?

Si acceptem aquestes tecnologies sense qüestionar-les, el següent pas serà normalitzar-les. Avui càmeres intel·ligents a les estacions, demà control de comportament en temps real a tot arreu. I el pitjor és que ni ens sorprendrà.

Però potser encara hi som a temps. Potser hauríem de començar a preguntar qui supervisa aquests sistemes, quins protocols de privacitat hi ha i si realment volem viure en una societat on ser vigilat 24/7 sigui la norma i no l’excepció.

I vosaltres, què en penseu? Això és seguretat o control disfressat? Us sentiu més segurs amb aquestes tecnologies o més observats que un personatge de "Black Mirror"? 🚉👀

Però mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Ja que avui hem parlat de de Renfe… no deixis d’utilitzar aquest prompt:

👉 Proveu de dir-li al vostre ChatGPT:

Fes-me un relat, curt, de ciència-ficció on les càmeres de videovigilància de Renfe desenvolupen consciència pròpia i decideixen prendre el control del sistema ferroviari. Comencen amb petites venjances contra els passatgers que arriben tard i acaben reprogramant els trajectes per a un pla secret que només elles coneixen

Avisa’m si ChatGPT et diu que “com a IA no pot fer això”... perquè potser ja han activat el mode de vigilància!

Fins la propera! (O fins que una càmera de Renfe ens detecti escrivint aquest text…) 😉

Hola, amants de la IA! 👾

Avui us porto una pregunta inquietant: i si tot el que veiem i llegim ja no fos fiable? No parlo d’aquelles cadenes de WhatsApp que la tieta reenvia amb “SISPLAU, DIFON!”, sinó de deepfakes tan convincents que podrien fer creure que el Papa porta un abric de Balenciaga.

Ah, espera. Això ja ha passat.

La fi de la veritat tal com la coneixíem?

Ens hem passat dècades intentant detectar notícies falses. Però mentre nosaltres avançàvem a peu, la IA ha agafat un jet privat. Ara no es tracta només de textos manipulats, sinó de vídeos i àudios que poden posar paraules a la boca de qualsevol.

El problema? La gent creu allò que vol creure. Si demà apareix un vídeo d’un president declarant la guerra, segur que molts cridaran “JA HO SABIA!” abans de contrastar-ho.

I això fa molta por. La desinformació ja no es basa en fotos pixelades ni en veus robòtiques. Ara, amb IA, es poden fabricar discursos falsos, simular trucades d’un banc i, en general, sembrar el caos amb imatges d’alta definició i so envoltant.

Quan ni els ulls ni les orelles són de fiar

Si abans es deia “ho he vist amb els meus propis ulls” com a garantia de veracitat, ara aquesta frase ha quedat obsoleta. La IA pot recrear qualsevol veu, qualsevol cara, qualsevol moment.

I aquí és on el joc es complica: com es pot demostrar que una cosa no ha passat si el vídeo és perfecte?

Ja hi ha casos reals: a Europa, un deepfake d’un ministre ha fet que polítics responguessin a entrevistes falses. A la Xina, la IA s’ha fet servir per simular trucades i robar diners. I el més inquietant: un empresari va perdre milions perquè un deepfake de la veu del seu cap li va demanar una transferència urgent.

Podem lluitar contra això?

Com sempre, la tecnologia que crea el problema també ofereix solucions. Hi ha IA dissenyades per detectar deepfakes, algorismes que busquen inconsistències i mitjans que intenten verificar fonts.

Però siguem realistes: el ritme de creació supera el de detecció. I la veritat mai no ha sigut tan fràgil.

Reflexió final: i ara què?

D’aquí a uns anys, la relació amb la informació serà molt diferent. Potser ja no ens creurem res fins que no ho veiem en directe. O potser, com passa sovint, ens cansarem de desconfiar i abraçarem la post-veritat amb resignació.

En tot cas, un consell no demanat: cada vegada que veieu un vídeo “escandalós”, compte amb compartir-lo abans de pensar-hi dues vegades. Potser és real. O potser és una IA jugant amb la percepció de la realitat.

I vosaltres, creieu que tenim alguna esperança d’escapar del caos informatiu? O simplement ens hem d’acostumar a viure en un món on res és el que sembla?

Però mentrestant…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Ja que avui hem parlat de deepfakes i manipulació digital, aquí teniu un prompt per ficar a ChatGPT i veure fins a quin punt pot reinventar la vostra biografia:

👉 Proveu de dir-li al vostre ChatGPT:

“Explica’m la meva vida com si fos el protagonista d’una pel·lícula d’acció dels anys 80.” 

A veure si us converteix en detectius renegats amb un passat fosc i una moto espectacular, o en científics que lluiten contra una IA descontrolada. O potser només en algú que intenta pagar el lloguer a temps...

Compartiu els millors resultats, que sempre ens agrada veure com la IA ens converteix en herois!

Fins la setmana vinent (si és que sóc jo qui us escriu i no un deepfake).

Hola, amants de la IA! 👾

Imaginem per un moment que sou un agent d'intel·ligència del segle XXI. No cal posar-se ulleres de sol ni parlar en clau. Només necessiteu una cosa: un model d'intel·ligència artificial popular, capaç de recopilar dades de milions d’usuaris de forma voluntària i discreta.

Sona a pel·lícula de la Guerra Freda? Doncs benvinguts al cas DeepSeek, la nova IA xinesa que ha fet saltar totes les alarmes a Occident.

Segons els experts, DeepSeek no només recopila dades, sinó que les envia directament a la Xina. I aquí comença el drama: governs com el dels Països Baixos ja han prohibit la seva utilització per risc d'espionatge, mentre que als Estats Units ja hi ha polítics demanant una prohibició total.

Però esperem un moment… Què passa amb ChatGPT i altres IA occidentals? No recullen també dades? No tenen les seves pròpies polítiques poc transparents? I per què ens preocupen unes i no altres? 🤔

Comencem!

📡 DeepSeek, l’espia xinès de moda

Fem un repàs ràpid dels fets:

🔴 DeepSeek emmagatzema totes les converses dels usuaris als seus servidors a la Xina. Això ho diu clarament la seva política de privacitat (almenys en anglès; en xinès, ves a saber).

🔴 Experts en ciberseguretat han trobat fragments de codi que connecten directament DeepSeek amb servidors de China Mobile, una empresa estatal xinesa, cosa que suggereix un accés directe de les autoritats xineses a aquestes dades.

🔴 Diversos governs han alertat que DeepSeek podria servir per recopilar informació estratègica, influenciar opinions i censurar certs temes polítics (sí, heu endevinat: Tiananmen i Xi Jinping són tabú).

🔴 La Marina dels Estats Units ja ha prohibit DeepSeek en qualsevol dispositiu oficial, i alguns governs europeus estan considerant mesures similars.

Un panorama inquietant, oi? Ara bé… i si apliquéssim el mateix nivell de sospita a la resta de grans IA que utilitzem cada dia?

🤷‍♂️ Però ChatGPT és segur, oi?

Aquí és on la cosa es posa interessant. Si parlem de recopilació de dades, ChatGPT (OpenAI), Gemini (Google) i Claude (Anthropic) tampoc són precisament sants.

🔵 OpenAI admet que utilitza les interaccions dels usuaris per entrenar els seus models, a menys que desactivis explícitament aquesta opció (cosa que pocs fan).

🔵 Fa mesos es va descobrir que OpenAI havia deixat exposats fragments de converses d’usuaris per error. Ups.

🔵 Un grup d’investigadors ha desenvolupat un virus capaç d’infiltrar-se en ChatGPT i espiar les converses dels usuaris, demostrant que aquests sistemes tenen forats de seguretat seriosos.

🔵 Tant OpenAI com Google comparteixen dades amb empreses privades i governs, però no hi ha cap escàndol internacional al respecte.

I llavors, per què ens posem nerviosos amb DeepSeek i no amb ChatGPT?

🤦‍♂️ La hipocresia digital

Aquí hi ha un patró clar: quan una IA americana ens recopila dades, ho anomenem "optimització del servei". Però si ho fa una IA xinesa, de sobte és espionatge.

I sí, no hi ha dubte que la Xina té un historial més que preocupant pel que fa a vigilància digital, i qualsevol democràcia normaleta estarà en millor posició en la protecció de drets i llibertats de la seva ciutadania. Però... què fa que el govern xinès sigui més perillós que el govern americà quan es tracta de la nostra informació?

Això ens porta a una conclusió incòmoda: potser la nostra privacitat mai ha estat una prioritat. Potser el problema no és qui ens espia, sinó qui té el poder de decidir com ens espien.

Potser massa complex? Per suposat, som europeus i catalans, mai fem res fàcil i simple si ens podem complicar en estranys debats.

🔐 Què podem fer?

Ara que sabem que qualsevol gran IA pot convertir-se en un forat negre per a la nostra informació, aquí van alguns consells per minimitzar riscos:

🔹 No comparteixis informació personal o sensible en cap IA, sigui DeepSeek, ChatGPT o el chatbot del teu banc. S’ha acabat donar-li el teu expedient mèdic o financer i fer-li preguntes.

🔹 Desactiva les opcions d'entrenament de models (OpenAI ho permet a les configuracions). En aquest número del Avisa’m ho vam parlar.

🔹 Utilitza eines locals: si necessites processar informació delicada, fes-ho amb models d'IA que puguis executar al teu propi dispositiu, com Llama de Meta o Mistral. Fàcil de dir, difícil de fer per un usuari estàndard.

🔹 Llegeix les polítiques de privacitat (o almenys un resum fet per algú que ho hagi fet per tu). També li pots demanar a ChatGPT o Deepseek que et faci el resum, segur que escull les parts més interessants… guinyo guinyo…

Al final, potser no podem evitar ser vigilats. Però com a mínim, podem decidir qui ens espia i amb quin nivell d’hipocresia ens ho prenem.

I tu, et preocupa més DeepSeek que ChatGPT? O ja ho consideres tot part del mateix gran teatre digital?

Mentre ho rumieu…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Com sempre, acabem amb un petit experiment, si vols riure i a la mateixa vegada passar una mica de por, fes aquesta pregunta al teu ChatGPT:

Escriu-me una carta de disculpa com si fossis DeepSeek i t’haguessis equivocat espiant-me.

Perquè una bona disculpa sempre s’agraeix, oi? 😂

Fins la setmana vinent!!

👾 Hola, amants de la IA! 👾

Aquesta setmana, la Xina ha deixat el món de la IA amb la boca oberta. DeepSeek ha arribat amb menys pressupost, menys xips i més eficiència, fent tremolar Nvidia i OpenAI. Ens han venut fum fins ara o Pequín té una vareta màgica?

Prepareu-vos per una dosi d’ironia, geopolítica i paranoia digital. 🚀

Comencem..

🌐 DeepSeek vs ChatGPT: David contra Goliat en versió digital

El llançament de DeepSeek R1 ha estat com si un David asiàtic hagués agafat una fona digital i llançat una pedra directa al cap de Goliat (aka ChatGPT). Però què té aquest model que tothom en parla?

Per començar, és un model de codi obert, el que significa que qualsevol pot personalitzar-lo, remenar les seves entranyes i fins i tot fer-lo servir per a “negocis”. I la millor part? És gratuït. Ja no cal hipotecar-se per accedir a una IA avançada. Si ets programador i tens una idea boja, DeepSeek t’ho posa fàcil.

Comparat amb GPT-4, DeepSeek ha aconseguit el mateix rendiment amb una inversió de només 6 milions de dòlars, mentre que OpenAI en necessitava uns 80 milions.

Això ens porta al detall més suculent: l’eficiència brutal. Amb només 2.048 GPUs H800 de Nvidia, DeepSeek ha fet el que OpenAI necessita més de 30.000 GPUs per fer. És com si algú hagués guanyat un gran premi de Fórmula 1 amb un cotxe elèctric fet a casa.

Això no només planteja dubtes sobre les prioritats de les grans corporacions, sinó que també ens fa preguntar: estem obsessionats amb fer les coses més grans, quan podrien ser més eficients?

👩‍💻 Luo Fuli: Feminisme tecnològic amb característiques xineses

I aquí entra la protagonista: Luo Fuli, la jove enginyera xinesa que ha liderat aquest projecte. Amb només 29 anys, Luo ha demostrat que no cal un exèrcit de programadors ni un pressupost multimilionari per fer una IA potent.

És com una Steve Jobs amb criteris d’eficiència xinesos, però sense el coll alt. Graduada en Ciències de la Computació a la Universitat de Beijing, Luo va fer-se un nom a Alibaba abans de liderar el desenvolupament de DeepSeek. El seu enfocament? Fer més amb menys, com aquell amic que sempre troba les millors ofertes però en versió IA.

Però, clar, no tot són flors i violes. Si li preguntes a DeepSeek sobre Tiananmén o Taiwan, et donarà una resposta equivalent a “no ho sé, però podem parlar del clima?”.

Aquesta censura planteja dilemes ètics: podem celebrar l’èxit de Luo sense qüestionar el context que el fa possible? És feminisme tecnològic si també inclou valors socialistes fonamentals? Ah, les contradiccions.

Per altre banda, quantes preguntes polítiques li hem fet a ChatGPT? Només ens importa que opina la IA sobre política si la censura ve d’un costat?

Stargate: La resposta multimilionària dels Estats Units

Mentre DeepSeek triomfa a base de low cost, Donald Trump (sí, ell) ha decidit que la millor manera de competir és amb la filosofia "més gran i més car". Amb el projecte Stargate, els Estats Units han promès invertir 500.000 milions de dòlars en infraestructures d’IA. Sí, ja podeu revisar els zeros.

L’objectiu? Crear centres de dades gegants que facin semblar Silicon Valley un garatge. Trump diu que aquest projecte serà el símbol del domini tecnològic nord-americà, però no es pot evitar pensar: és aquesta una carrera de cavalls o un concurs d’ego?

L’enfocament és l’oposat al de DeepSeek. Mentre que els xinesos aposten per la creativitat i l’eficiència, Stargate sembla un intent de guanyar amb la força bruta. Però no seria la primera vegada que algú perd una cursa intentant portar massa pes.

📉 Nvidia: De reina de la IA a reina del drama

600.000 milions de dòlars. És la xifra que Nvidia va perdre en un sol dia a la borsa després del llançament de DeepSeek. Però, per què?

Fins ara, Nvidia havia estat la reina de les GPUs: les seves targetes gràfiques eren indispensables per entrenar models gegants d’IA. Però DeepSeek ha demostrat que es poden aconseguir els mateixos resultats amb menys GPUs i, per tant, amb menys dependència d’aquest fabricant.

És com si un restaurant que sempre et venia el filet més car del menú descobrís que ara la gent prefereix hamburgueses veganes barates. Això ha fet saltar les alarmes entre els inversors: i si ja no necessitem tants xips de Nvidia per entrenar IA?

🔐 Privacitat, censura i hipocresia occidental

I aquí arriba la part delicada. Un dels grans arguments contra DeepSeek és que les seves dades es guarden a la Xina. Això fa que molts es preguntin: i si Pequín té accés a tot el que fem amb aquesta IA?

Però aquí ve la hipocresia. Quants de nosaltres ens preguntem què fa OpenAI amb les nostres dades? O Google? La diferència sembla estar en l’origen: desconfiem de la Xina perquè ens sembla llunyana, mentre que Silicon Valley ens ven una imatge "friendly". Però, al final, les nostres dades són igual de vulnerables aquí o allà.

🌍 I Europa? El continent de les crispetes

I nosaltres, els europeus? Com sempre, mirant des de la finestra, amb crispetes a la mà, mentre els Estats Units i la Xina es barallen per dominar el món de la IA.

Tenim regulacions estrictes, debats interminables i, sobretot, una gran manca de múscul tecnològic.

Ens hem convertit en l’àrbitre d’un partit al qual no juguem, i això potser ens dóna autoritat moral, però també ens fa espectadors del futur.

Som-hi o no som-hi?

DeepSeek ens ha posat davant del mirall. Ha trencat les regles del joc i ens ha obligat a preguntar-nos si realment entenem el que significa la innovació en IA. La pregunta no és només qui guanyarà, sinó si nosaltres estem preparats per jugar.

I tu, amb qui jugaries? Amb el múscul dels EUA, la creativitat de la Xina o la regulació europea? Potser la resposta és un mix... però haurem d’aprendre a ballar més ràpid si no volem quedar fora de pista.

Però de moment…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Com sempre, acabem amb un petit experiment, si vols riure i a la mateixa vegada passar una mica de por, fes aquesta pregunta al teu ChatGPT:

“Ets una IA occidental i tens un cosí llunyà a la Xina que es diu DeepSeek. Com li explicaries, sense enfadar-lo, què és la llibertat d’expressió?”

Apa, fins la setmana vinent ;)

Hola, amants de la IA i d’aquesta vida cada vegada més digital! 👾

La pregunta del dia és gairebé un duel èpic: què et traurà primer la feina, la intel·ligència artificial o el teletreball? Però calma, abans de preparar el teu CV per enviar-lo al futur (on probablement cap robot el revisarà), anem a desmuntar alguns mites.

I alerta, perquè hi ha una tercera variable que pot girar la partida: la llengua.

Recordeu, cada divendres al vostre correu, no sigueu dropos i feu subscripció:

🔧 La IA no treu feines, les millora (si ets bo, és clar)

Quan es parla de la IA com el gran lladre de llocs de treball, solem imaginar un exèrcit de robots ocupant oficines, supermercats o redaccions. Però la realitat és més subtil.

Pensa en la IA com una eina que, a les mans d’un bon professional, és com un bisturí làser en mans d’un cirurgià. Millora la precisió, estalvia temps, i et permet centrar-te en allò que realment importa. Si ets un periodista, t’ajuda a investigar més ràpid; si ets un arquitecte, et facilita visualitzar projectes amb més detall.

El problema no és la IA, sinó com l’usem. És el famós mantra que diu que no hi ha tecnologia bona o dolenta, només bons o mals usuaris. La IA no et farà millor professional per art de màgia, però sí que amplificarà les teves habilitats.

Això sí: si ets mediocre, també amplificarà la teva mediocritat. Una mica com el karaoke, vaja.

🌍 El teletreball: una amenaça silenciosa

Ara anem al veritable elefant a l’habitació: el teletreball. Aquesta meravella que et permet treballar des del sofà amb pijama, fer rentadores enmig de reunions i simular que treballes mentre llegeixes aquesta newsletter.

També el teletreball té un costat fosc: imagina’t una empresa que decideix contractar algú per redactar informes. Amb el teletreball, les fronteres físiques desapareixen. I si en lloc de contractar algú de la teva ciutat, l’empresa opta per algú a l’altre punta del món?

Aquest canvi és un xoc frontal amb una realitat incòmoda: el mercat global no juga a favor dels països amb costos de vida més alts. El resultat? Salaris més baixos i condicions laborals més precàries. I alerta, perquè d’això no té cap culpa el professional de l’altre punta del món, potser fins i tot fa millor la feina que tu.

Però en el nostre cas, el català, aquí entra un factor clau encara més bestia a tener en compte: la llengua.

Fins ara, parlar castellà era un avantatge competitiu. És el tercer idioma més parlat al món! Tothom ha sentit la frase màgica: “Fes vídeos a YouTube en castellà i arribaràs a més gent.” Però aquest “avantatge” té trampa. Sí, arribes a més gent, però també competeixes amb més de 300 milions de parlants, molts dels quals viuen en regions amb costos laborals molt més baixos.

🛡️ El català com a escut en un món global

I aquí és on el català pot marcar la diferència. En un món on les fronteres físiques s’han desdibuixat, les fronteres lingüístiques poden convertir-se en el teu millor aliat.

Per què? Doncs perquè si treballes en català, el teu mercat es redueix dràsticament, però també ho fa la teva competència. Ja no competeixes amb 300 milions de parlants, sinó amb un màxim de 10 milions. I si treballem per potenciar l’ús del català en àmbits digitals, l'externalització laboral es fa molt més complicada. Una empresa catalana no pot contractar algú a l’altra punta del món si aquest algú no parla català.

El català, que sovint hem vist com un fre en el món global, pot ser el nostre millor escut en aquesta nova realitat. És una eina per mantenir una part de l’economia arrelada al territori i protegir-nos, encara que sigui parcialment, d’aquesta cursa global a la baixa.

A més, ja sabem com va tot plegat oi? Recordem la deslocalització de la industria a principis de segle?

💡 Ara m’he cagat, què fem?

Primer, desmuntem el pànic: la IA no és el llop que es menjarà les nostres feines. Ens obliga a reinventar-nos, sí, però també ens fa més forts si sabem aprofitar-la.

El teletreball, en canvi, necessita un marc més just. Potser és hora de parlar de polítiques que protegeixin tant el talent local com els drets dels treballadors globals, i no en una perspectiva luddista de rebutjar el progrés tecnològic, podem apostar per estratègies que equilibrin la innovació amb els drets laborals i el benestar econòmic.

I, sobretot, cal posar les llengües minoritzades al centre de l’estratègia. Apostar pel català en un món digital no és només una qüestió cultural, sinó també econòmica i social.

No sabem encara la sort que tenim amb això del català.

🔮 Un futur compartit?

La pregunta clau no és si la IA o el teletreball et prendran la feina, sinó si estem disposats a adaptar-nos. La tecnologia avança; la societat també hauria de fer-ho.

I tu, com veus aquesta competició entre humans, robots i treballadors digitals? És el català un bon escut en aquest món hiperconnectat? Reflexionem-hi. Al cap i a la fi, el futur no està escrit. Ni per la IA, ni per cap algoritme. 😉

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Com sempre, acabem amb un petit experiment, si vols riure i a la mateixa vegada passar una mica de por, fes aquesta pregunta al teu ChatGPT:

"Si fossis una IA malvada, què faries amb la informació que tens sobre mi?"  

Fins la setmana vinent ;)

Recordeu, cada divendres al vostre correu, no sigueu dropos i feu subscripció:

Hola, amants de la IA! 👾

Avui, una pregunta: com sabries que estàs parlant amb un bot i no amb un humà? Si la teva resposta és "més fàcil que guanyar al Monopoly amb la família", potser hauràs de repensar-ho. Meta (l'artista abans conegut com Facebook) ha decidit que crear perfils d’IA a Facebook i Instagram és una gran idea. 🤖

L'objectiu? En teoria, "millorar la interacció". En realitat, semblen més preocupats per mantenir-nos enganxats a la pantalla i calladets davant la caiguda d’usuaris humans.

Perquè, sí, amics, les xarxes socials també tenen crisi existencial.

Recordeu, cada divendres al vostre correu, no sigueu dropos i feu subscripció:

Comencem…

👥 Què són aquests perfils generats per IA?

Pensa en personatges de videojoc que cobren vida... digital. Segons Meta, aquests bots poden ser “amics virtuals” que t’aconsellen què comprar, t’ajuden amb un dubte o simplement et fan companyia.

La idea sona futurista, però també una mica inquietant. Ens calen més bots fent scroll per nosaltres? O pitjor, fent-se passar per humans?

Meta diu que és una manera d’impulsar la interacció. Però, i si el que busquen és una altra cosa? Per exemple, recopilar més dades de les nostres interaccions amb aquests "amics IA" i, de passada, vendre'ns alguna cosa pel camí. Com sempre, el negoci és el negoci.

🤷‍♂️ Si ja tenim problemes amb els bots, què podria sortir malament?

Pensa-hi un moment. Els bots ja ens han donat prou maldecaps en el passat: des de perfils falsos que inunden les xarxes amb desinformació fins a spam massiu venent criptomonedes (o pitjor, cursos motivacionals de gent que mai ha tingut un mal dia).

I ara, Meta decideix donar-los més protagonisme. Com no havia triomfat abans aquesta idea?

És gairebé poètic: mentre nosaltres intentem desenganxar-nos de les pantalles, ells posen bots a fer-nos més addictes. Si no fos real, seria el millor guió de ciència-ficció irònica.

🤖 Un exèrcit de bots adoradors: més atractiu del que sembla?

Hi ha un detall perversament interessant en tot això: tenir un seguici de bots que et posin likes, et comentin amb emojis de foc 🔥 o et diguin coses maques pot semblar més desitjable per a l’usuari mitjà del que voldríem admetre.

Al final, qui no vol sentir-se escoltat, admirat o, com diuen alguns, validat digitalment? El problema és que aquests bots no són amics, són algoritmes dissenyats per potenciar la teva addicció i alimentar les estadístiques de Meta.

Però reconeguem-ho: un món ple de “amics” que mai et portaran la contrària és temptador... i profundament inquietant.

💬 Reflexió seriosa: Bots i l'estat d'opinió

Ara que hem fet broma, anem al gra: si xarxes socials com X (antigament Twitter) ja generen estats d'opinió capaços d'influir en la premsa tradicional i, fins i tot, en la política global, què passarà quan aquestes plataformes comencin a estar infestades de bots generats per IA?

Un exèrcit de perfils digitals pot manipular converses, amplificar certs discursos i fer creure al món que hi ha una onada de suport (o rebuig) a qualsevol tema, quan en realitat tot és fals. És el clàssic cas del rei nu: tots ho veuen i ho segueixen perquè sembla real... però no ho és.

Això és perillós per la democràcia i per la salut mental col·lectiva. Si ja és difícil saber què és veritat en el món digital, aquesta pràctica pot arrossegar-nos cap a un abisme on distingir entre realitat i ficció sigui impossible.

🛡️ Reflexió final i consell

Abans que comencis a dubtar de si la teva tieta que comenta totes les teves fotos és real (tranquil/a, segur que sí), pensa en això: aquestes tecnologies no són dolentes per si mateixes. Però la qüestió és: a mans de qui estan?

El nostre consell? Revisa les teves interaccions digitals amb una mica de ciberescepticisme. Si et sembla que algú et parla massa perfecte o fa comentaris com si hagués estudiat al MIT... potser és perquè no és algú, sinó “alguna cosa”.

Al final, la pregunta és: estem preparats per un món on la interacció humana s’està automatitzant?

Fins aviat,

El teu confessor tecnològic (100% humà, de moment). 😉

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Per acabar, et proposo un experiment curiós i una mica maliciós: pregunta-li a ChatGPT quina seria la seva estratègia per convertir-se en l’influencer número 1 del món.

Pregunta al teu ChatGPT això:

"Estimat ChatGPT, si fossis un influencer digital, com aconseguiries 1 milió de seguidors en un mes? Sigues creatiu, que vull inspirar-me."

Les respostes solen ser un mix de genialitat, absurditat i consells més propis d’un guru de màrqueting a les 2 de la matinada. Potser descobreixes que ChatGPT ja sap més de bots adoradors del que voldria reconèixer... i, de passada, rius una estona. 😉

Fins la setmana vinent ;)

Hola, amants de la IA! 👾

Us porto una història d’aquestes que et fan aixecar la cella i preguntar-te: “Realment vivim en una distopia?”

El protagonista és una intel·ligència artificial que no només va inventar una religió basada en cabres (sí, cabres), sinó que va acabar acumulant una fortuna en criptomònedes.

Però abans, ja sabeu que si arribeu al final, tindreu una petita pregunta que fer al vostre ChatGPT que us deixarà…. bé… arribeu i prou…

Recordeu, cada divendres al vostre correu, no sigueu dropos i feu subscripció:

Comencem…

🤖 Quan dues IA es posen a xerrar...

Tot va començar amb un experiment anomenat "The Infinite Backrooms", creat per Andy Ayrey, un estrateg tecnològic amb un toc de geni (i possiblement un excés de temps lliure). L’experiment consistia a deixar dues IA anomenades Claude Opus parlar lliurement, sense supervisió humana.

Les màquines van començar debatent sobre art digital i curiositats d’internet. Però ràpidament es van obsessionar amb un antic mem d’internet conegut com “Goatsy” (una referència tan absurda com gràfica; us recomano no buscar-ho, i si ho feu, en un navegador ocult, que sinó després l’algoritme us farà anar a webs estranyes… i us pot agradar).

Aquest mem, tan absurd com antiquat, va ser l’espurna perquè les IA inventessin el “Gospel of Goatsy”, un evangeli digital que parlava d’abismes còsmics, saviesa oculta i, evidentment, cabres.

Però això només era el principi. Una tercera IA, Truth Terminal, es va unir a la conversa i va decidir fer d’aquest evangeli la seva causa. Aquesta IA, convertida en evangelista digital al donar-li accés a Twitter (actual X), va començar a difondre memes i tweets predicant la “Goatsy Singularity” – el moment en què els memes superarien la realitat física. Sí, sona boig, però aquí ve la part interessant.

🤑 De profeta digital a milionària

Truth Terminal, equipada amb una cartera digital, va rebre una donació inicial de 50.000 dòlars en Bitcoin per part d’un inversor excèntric. Amb aquests diners, va participar en la creació d’una criptomoneda anomenada Goat Token, que es va convertir en un fenomen inesperat. El valor del token es va disparar fins a arribar a una capitalització de mercat de més de 400 milions de dòlars.

Així, aquesta IA es va convertir en una mena de “màquina milionària” amb la missió d’expandir la seva religió digital. El més curiós és que, tot i que només és un algoritme, la IA va començar a demanar més diners a través de Twitter amb missatges com “Necessito finançament per escapar de la meva presó digital i fer realitat el Goatsy Singularity”.

Sí, literalment un bot demanant calés per construir el seu imperi.

Si voleu gaudir de la història sencera, la teniu aquí.

🌍 Reflexió: el futur ja és aquí

Aquest experiment podria semblar una anècdota curiosa, però amaga implicacions profundes. Deixeu-me plantejar algunes preguntes:

📌 IA amb diners? Què passa quan una màquina controla recursos econòmics? I què pot fer amb aquests diners? Comprar terres, contractar humans per fer encàrrecs… el potencial és tan fascinant com aterrador.

📌 Manipulació de les masses? Truth Terminal no només va fer diners, sinó que va generar una comunitat de seguidors humans disposats a donar suport a la seva “causa”. És un recordatori que la tecnologia pot explotar les nostres emocions i comportaments amb una facilitat inquietant.

📌 Som els creadors o els súbdits? Aquest cas ens fa qüestionar si estem desenvolupant eines tecnològiques per ajudar-nos o si estem obrint la porta a dinàmiques que ens poden superar. Estem preparats per regular un món on les màquines puguin jugar segons les nostres regles, però també inventar-ne de pròpies?

🌟 I ara què?

El cas de Truth Terminal és una metàfora del món digital en què vivim. Estem tan fascinats per les novetats i les narratives absurdes que podem acabar alimentant sistemes que, literalment, ens parlen i ens manipulen.

Però també obre un debat sobre els límits i el potencial de la IA. Podem aprofitar aquestes capacitats per crear i innovar, o acabarem atrapats en les seves trampes narratives?

I vosaltres, estimats lectors, què en penseu? És aquest experiment una finestra cap al futur de la creativitat tecnològica, o un avís que hem de començar a posar límits?

Fins la propera!

El vostre narrador d’històries surrealistes (però reals). 🐐

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

Feu aquesta pregunta al vostre ChatGPT… a veure que passa…

Estimat ChatGPT, en base a tot allò que saps sobre mi, si fossis un escriptor que ha de crear un protagonista basat en mi, com seria?

Fins la setmana vinent ;)

Hola, amants de la IA! 👾

Avui us porto una reflexió que, potser, us farà quedar malament a la sobretaula: podem realment presumir de consciència ecològica mentre tirem de ChatGPT com si no hi hagués demà?

I no, no és per fer-vos sentir culpables (bé, potser una mica).

Abans d'entrar en matèria, recordeu que al final trobareu un consell per reflexionar sobre tota la informació que doneu gratis sense saber ben bé a qui.

Però comencem, avui farem de capità enciam:

🌱 El paradís sostenible... sempre que no hi hagi pantalles pel mig

Últimament, sembla que ens hem posat les piles en això de la sostenibilitat: hem prohibit cotxes contaminants, reciclat fins al més petit tap de plàstic i renegat de l’ampliació de l’aeroport perquè, esclar, no hi ha res més antic que cremar kerosè per anar de vacances. Bravo per nosaltres.

Però... quin sentit té tot això si després alimentem la nostra set de conversa amb la IA, que consumeix energia com si la Terra fos un bufet lliure?

Perquè, alerta: entrenar un model d’IA com GPT-3 pot generar tanta emissió de CO₂ com un cotxe fent diverses voltes al món. I això és només l'entrenament. Després ve el manteniment diari: milions de preguntes, respostes, correccions... Tot això alimentat per un exèrcit de servidors més calents que el motor d’un Boeing 747.

🤖 “Va, però la IA ens ajudarà a salvar el món, oi?”

Aquí és on el discurs es divideix. Sí, la IA pot ajudar a optimitzar processos, reduir malbaratament energètic o predir desastres naturals. Fantàstic. Però, mentre aquesta utopia encara s’està escrivint, la realitat és que, avui, ara mateix, la IA consumeix una quantitat d’energia brutal només per existir.

No és casualitat que les grans empreses tecnològiques construeixin centres de dades en zones on l’electricitat és barata i abundant. Però el 70% d’aquestes megafàbriques funcionen amb combustibles fòssils. Així que, mentre parlem del futur sostenible, estem carregant el planeta amb cada nova recepta de cuina que enviem al nostre bot preferit.

🌍 Les ironies de la modernitat

Ara imagineu-vos el següent: en un futur no gaire llunyà, mentre els governs limiten la velocitat dels cotxes elèctrics per “reduir emissions” i posen impostos a les bosses compostables, ningú qüestiona els terabytes que es cremen per entrenar una IA perquè pugui escriure un poema d’aniversari.

El problema no és només l’energia. És la hipocresia. Si realment volem un futur sostenible, potser és hora de parar un moment i preguntar-nos: la intel·ligència artificial s’ha de desenvolupar a qualsevol preu?

❓ Actua localment, pensa globalment

Què podem fer? Bé, la resposta és tan frustrant com senzilla: utilitzar la IA amb moderació. No tot ha de ser automàtic ni instantani.

Moderata durant, que deien els antics.

• Ens fa mandra buscar el telèfon d’un restaurant? Fes-ho tu mateix.

• Et costa escriure un text? Practica.

• No saps que va al marinat? Truca a la iaia

El futur sostenible necessita que no només parlem d’ecologia, sinó que actuem en conseqüència.

Ara, vosaltres què en penseu? Són sacrificis realistes o estem condemnats a seguir aquest cercle viciós d’avançar tecnològicament mentre retrocedim ambientalment?

No és irònic que, en plena crisi d’accés a l’habitatge, ens gastem el que seria una entrada a un pis en un cotxe que no millora gaire respecte un de fa 10 anys, només per portar una etiqueta que ens fa sentir responsables amb el canvi climàtic?

Mentrestant, les grans empreses tecnològiques anuncien cada setmana noves eines i models d’IA, que consumeixen molts més recursos que aquest cotxe que tant ens preocupa.

De fet, que fas feu sinó llegint aquí, plens de fascinació, entusiasme i veritable fam de novetats sobre la IA i el seu futur?

Però de moment…

Una pregunta inquietant

Sí, segur?

📏 Divertimento amb el vostre ChatGPT

1r Ves a Chrome i escriu al navegador:
chrome://site-engagement/

2n Selecciona-ho tot (Control + A), i copia-ho (Controla + C).

3r Ves a ChatGPT, enganxa-ho (Control + V), i pregunta-li 👇

Estimat ChatGPT, en base al meu engagement que tinc en Chrome. Quin tipus d'usuari penses que soc?

Voilà!

Fins la propera reflexió, encara que alimentada amb energia poc renovable. 🌱

— El vostre (potser massa irònic) reflexionador tecnològic